Sánchez no recolzarà "ni de lluny" el borrador del pressupost europeu

A 15 d'octubre de 2026, el Marc Financer Pluriennal (MFP) es troba en una doble realitat institucional: el MFP 2021‑2027 està plenament en vigor i ja va ser revisat a mitjan període, mentre que el nou MFP 2028‑2034 segueix en fase de negociació interinstitucional entre Comissió, Consell i Parlament, sense reglament definitiu aprovat.

1. Què significa “fase de tramitació” del MFP a la UE?

El MFP s’adopta mitjançant un procediment legislatiu especial (article 312 TFUE):

• la Comissió Europea presenta la proposta de reglament del MFP;
• el Consell (Estats membres) ha d’aprovar-la per unanimat;
• el Parlament Europeu no co‑legisla, però ha de donar el seu consentiment per majoria absoluta dels seus membres.

En termes de “fases”, un cop presentada la proposta de la Comissió, s’obre una negociació política entre Consell i Parlament que només conclou quan:

• el Consell aconsegueix un acord polític global sobre volum, prioritats i arquitectura del pressupost a set anys;
• el Parlament emet el seu consentiment final al text que recull aquest acord;
• el Consell adopta formalment el reglament del MFP.

2. Estat del MFP vigent 2021‑2027

El MFP 2021‑2027 està en la fase final d’execució:

• va ser adoptat el 2020, amb el consentiment del Parlament i aprovació del Consell;
• ha estat objecte d’una revisió intermèdia significativa al febrer de 2024, per reforçar partides lligades a Ucraïna, migració, acció exterior i tecnologies estratègiques, ajustant els sostres globals i fent servir instruments de flexibilitat;
• les conclusions del Consell sobre el pressupost anual de 2027 el descriuen ja com el darrer exercici de l’actual MFP, centrat a executar les prioritats acordades i les reassignacions derivades d’aquesta revisió.

No hi ha un nou paquet de reforma integral del MFP 2021‑2027 en tramitació comparable al de 2024. El que es contempla a curt termini són, com a màxim, ajustos tècnics o limitats (per exemple, per cobrir necessitats addicionals d’Ucraïna o crisis sobrevingudes), que es tramitarien mitjançant propostes específiques, però el focus polític principal s’ha desplaçat al marc posterior a 2027.

3. Fase de tramitació del nou MFP 2028‑2034

Pel que fa al MFP post‑2027, la seqüència actual és la següent:

• Comissió Europea: va presentar el 16 de juliol de 2025 la seva proposta de MFP 2028‑2034, propera als dos bilions d’euros i basada en una nova arquitectura (plans nacionals i regionals, Fons de Competitivitat, “Europa Global”, etc.). Des de llavors manté “intercanvis constructius” amb Consell i Parlament sobre el contingut d’aquesta proposta.
• Parlament Europeu: ha aprobat ja el seu mandat polític sobre el proper MFP, plasmat en un informe/resolució adoptat a l’abril de 2026. En ell fixa prioritats (més despesa, rebuig a determinats retalls, defensa del pes de cohesió i PAC, més recursos propis, etc.) i critica parts clau de l’arquitectura dissenyada per la Comissió.
• Aquest mandat, però, encara no és el consentiment final exigit pels Tractats: el Parlament haurà de tornar a pronunciar-se quan existeixi un text tancat fruit de la negociació amb el Consell.

Pel costat dels governs:

• el Consell i el Consell Europeu segueixen en fase de negociació interna, sense acord unànime sobre el volum global del pressupost ni sobre la distribució entre polítiques tradicionals (cohesió, PAC) i noves prioritats (defensa, competitivitat, transició energètica, migració);
• s’han aconseguit mandats parcials en alguns reglaments sectorials lligats al futur marc (per exemple, sobre “Europa Global” o Horitzó Europa), que permeten obrir trílegs sobre aquests programes, però tot queda condicionat a l’acord sobre el MFP en el seu conjunt;
• les capitals treballen amb l’objectiu polític de tancar l’acord abans que acabi 2026, de manera que el 2027 es pugui completar la legislació de desenvolupament i el nou marc entri en vigor l’1 de gener de 2028, encara que en la pràctica ningú descarta que les negociacions s’allarguin durant 2027.

4. Resum de la fase actual

En llenguatge de “tramitació parlamentària”, avui el MFP 2028‑2034 està en fase de negociació interinstitucional avançada:

• la proposta legislativa de la Comissió està sobre la taula;
• el Parlament ha fixat la seva posició política de negociació, però no ha emès encara el consentiment sobre un text definitiu;
• el Consell no ha aconseguit encara la unanimat necessària sobre els paràmetres essencials del marc;
• els trílegs s’articulen al voltant de mandats parcials i segueixen oberts en els principals capítols.

Mentre no es tanqui aquest acord global i el Parlament no doni el seu consentiment, el nou MFP no passa a la fase final d’adopció. Per tant, no existeix encara un reglament del MFP post‑2027 aprovat; el marc vigent continua sent el 2021‑2027, revisat el 2024 i en el seu darrer tram d’execució.

El Tractat de Lisboa, en particular el Tractat de la Unió Europea (TUE), configura per primera vegada de manera clara la figura del president del Consell Europeu com un càrrec estable, diferenciat de les presidències rotatòries dels Estats membres. Les seves competències es concentren en la direcció política, la representació exterior a alt nivell i la recerca de consens entre els caps d’Estat o de Govern.

L’article clau és l’article 15 del TUE, que defineix tant la naturalesa del Consell Europeu com el paper del seu president. A partir d’aquest precepte i de la resta del marc del Tractat de Lisboa, poden sintetitzar-se les seves principals competències i funcions de la manera següent.

1. Direcció i preparació dels treballs del Consell Europeu

El president del Consell Europeu:

• Presideix i dirigeix les reunions del Consell Europeu, és a dir, els cims en els quals participen els caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, el president de la Comissió i, en ocasions, l’Alt Representant.
• Impulsa els treballs del Consell Europeu, assegurant la seva continuïtat i coherència, tant entre unes reunions i altres com en relació amb les prioritats generals de la Unió. Això implica un paper actiu en la fixació de l’ordre del dia i en la selecció de les qüestions estratègiques.
• Prepara les reunions “i garanteix el seu bon desenvolupament” en cooperació estreta amb el president de la Comissió i amb el Consell d’Assumptes Generals (formació del Consell que prepara jurídicament i políticament els Consells Europeus).
• Vetlla perquè les conclusions del Consell Europeu reflecteixin un compromís possible i políticament assumible per tots els Estats, actuant com a mediador i facilitador del consens.

2. Impuls de l’acció i l’orientació política general

El Tractat de Lisboa atorga al Consell Europeu la funció de “donar a la Unió els impulsos necessaris per al seu desenvolupament i definir les seves orientacions i prioritats polítiques generals”. El president és la figura que encarna i articula aquest paper.

• Contribueix a definir l’agenda política a llarg termini de la Unió (grans estratègies, marcs plurianuals, prioritats econòmiques, climàtiques, de seguretat, etc.).
• Ajuda a articular la resposta de la Unió a crisis i desafiaments (financers, sanitaris, geopolítics), convocant reunions extraordinàries quan cal i promovent conclusions que orientin l’acció legislativa i executiva posterior.
• Assegura la coherència entre les diferents polítiques discutides al màxim nivell, intentant evitar contradiccions entre decisions sectorials adoptades pel Consell i les grans línies acordades pels caps d’Estat o de Govern.

3. Representació exterior de la Unió

Una de les innovacions del Tractat de Lisboa és clarificar qui representa la Unió a l’exterior. Segons el TUE:

• El president del Consell Europeu “assegura, en el seu nivell i en la seva qualitat, la representació exterior de la Unió en els assumptes de política exterior i de seguretat comuna (PESC)”, sense perjudici de les competències de l’Alt Representant.
• Això es tradueix en la participació en cims amb tercers països (per exemple, amb Estats Units, la Xina o socis estratègics) i en organitzacions internacionals quan el nivell polític és de caps d’Estat o de Govern.
• Desempenya una funció de portaveu polític de les posicions consensuades pel Consell Europeu, explicant-les davant l’opinió pública internacional i davant d’altres actors globals.

4. Recerca de consens i equilibri institucional

Tot i que el president del Consell Europeu no exerceix funcions executives directes ni té iniciativa legislativa, el Tractat de Lisboa li atribueix una forta dimensió de lideratge institucional i polític:

• Actua com a àrbitre i mediador entre els Estats membres quan hi ha conflictes d’interessos, intentant construir compromisos que permetin avançar la integració europea.
• Contribueix a mantenir l’equilibri entre les institucions (Consell Europeu, Consell, Comissió, Parlament Europeu), respectant les seves competències respectives però procurant coherència global en l’acció de la Unió.
• Presenta al Parlament Europeu un informe posterior a cada Consell Europeu, rendint compte de les decisions adoptades i fomentant la transparència i el diàleg interinstitucional.

5. Estatut i límits del càrrec

El Tractat de Lisboa també fixa elements essencials de l’estatut del president:

• És elegit pel Consell Europeu per majoria qualificada per un mandat de dos anys i mig, renovable una vegada.
• No pot exercir un mandat nacional al mateix temps, fet que reforça el seu caràcter europeu i evita conflictes de lleialtat.
• Les seves funcions s’exerceixen sense substituir les prerrogatives de la Comissió (que manté la iniciativa legislativa i la representació general de la Unió) ni de l’Alt Representant en la PESC, fet que marca fronteres clares al seu paper.

En suma, el Tractat de Lisboa converteix el president del Consell Europeu en una figura clau de direcció política estratègica, cohesió entre Estats membres i representació exterior a alt nivell, però sense atribuir-li un poder executiu propi ni competències legislatives directes.

La introducció de nous recursos propis en el pressupost de la Unió Europea està fortament reglada, perquè afecta directament l’autonomia financera de la UE i la càrrega que suporten els Estats membres. Els requisits legals es concentren en tres nivells: el Dret primari (Tractats), la Decisió de Recursos Propis (DRP) i la normativa derivada que desenvolupa aspectes tècnics.

1. Marc dels Tractats

El punt de partida està en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), especialment en l’article 311. Aquest precepte estableix que:

• La Unió es dota dels mitjans necessaris per assolir els seus objectius i dur a terme les seves polítiques.
• El pressupost s’ha de finançar íntegrament amb recursos propis, sense perjudici d’altres ingressos.
• El sistema de recursos propis es fixa mitjançant una decisió del Consell, que requereix unanimat i posterior aprovació pels Estats membres segons les seves normes constitucionals.
• El Parlament Europeu ha de ser consultat abans que el Consell adopti aquesta decisió.

D’aquest marc se’n desprenen ja diversos requisits legals substancials: unanimitat al Consell, participació del Parlament, ratificació nacional i respecte als objectius i competències de la UE fixats en els Tractats.

2. Decisió de Recursos Propis (DRP)

L’instrument jurídic clau per introduir un nou recurs propi és la DRP, un acte de Dret derivat de rang especial. Per crear un nou recurs (per exemple, vinculat a un impost ambiental o a una taxa digital) s’han de complir, en essència, aquestes exigències:

• Proposta de la Comissió Europea: la Comissió dissenya el nou recurs (base imposable, mètode de càlcul, calendari d’aplicació, relació amb altres ingressos) i presenta una proposta legislativa de modificació o substitució de la DRP vigent.
• Consulta al Parlament Europeu: el Parlament emet un dictamen. No té poder de veto formal sobre la DRP, però la seva posició política és molt rellevant i sol condicionar el contingut final.
• Unanimat al Consell: tots els Estats membres, reunits al Consell, han d’aprovar el text. Qualsevol Estat pot bloquejar la introducció del nou recurs.
• Ratificació nacional: un cop adoptada pel Consell, la DRP no entra en vigor fins que cada Estat membre la ratifica conforme al seu Dret constitucional intern (parlament nacional, possibles controls de constitucionalitat, etc.).

Només quan s’ha completat aquest cicle i la DRP entra en vigor pot el nou recurs propi començar a integrar jurídicament el sistema de finançament de la Unió.

3. Requisits materials del nou recurs

A més del procediment, el nou recurs ha de respectar una sèrie de criteris materials, encara que no sempre estiguin formulats de manera exhaustiva en els Tractats:

• Compatibilitat amb els Tractats: no pot envair competències reservades als Estats ni vulnerar llibertats fonamentals (lliure circulació de béns, serveis, capitals o persones) llevat que existeixi base jurídica clara.
• Neutralitat fiscal relativa: en la pràctica es busca que el recurs no distorsioni greument la competència en el mercat interior.
• Equitat entre Estats membres: la distribució de càrregues ha de percebre’s com raonablement justa; per això es negocien correccions, topalls o mecanismes de compensació quan un recurs impacta de forma desproporcionada en un país.
• Previsibilitat i suficiencia: el recurs ha de generar ingressos relativament estables i previsibles, adequats per cobrir les necessitats pressupostàries plurianuals.

4. Normativa de desenvolupament i pressupost anual

Un cop introduït el nou recurs a la DRP, sol requerir-se normativa addicional:

• Reglament d’aplicació: detalla com calculen els Estats membres les bases, com es fan les aportacions, quins controls exerceix la Comissió i com es corregeixen errors.
• Integració en el Marc Financer Pluriennal (MFP): el volum i el perfil temporal del recurs influeixen en els sostres de despesa i han de ser coherents amb el MFP en vigor.
• Pressupost anual: cada any, en adoptar el pressupost de la UE, s’apliquen les normes de la DRP per determinar quant aporta cada Estat membre en funció del nou recurs.

En suma, per introduir un nou recurs propi no n’hi ha prou amb una simple decisió política: és imprescindible una decisió formal del Consell per unanimitat, amb participació del Parlament Europeu i ratificació nacional, en el marc de l’article 311 TFUE. A més, el recurs ha de ser compatible amb els Tractats, equitatiu entre Estats, tècnicament aplicable i coherent amb el sistema pressupostari global de la Unió.