Corria la dècada de 1950. El franquisme portava més de deu anys instal·lat a Espanya i el nacionalcatolicisme condicionava la vida quotidiana mitjançant una legislació restrictiva i una estricta vigilància de la moral pública. Mentre bona part d'Europa avançava cap a una societat de consum, el país romania sotmès a l'aïllament, l'autarquia i el control dels costums.
Pedro Zaragoza Orts, alcalde entre 1950 i 1967 de Benidorm, va desempenyar un paper central en la seva transformació. No va ser un opositor al franquisme, sinó un dirigent integrat en el règim que va comprendre abans que molts altres que el turisme estranger podia convertir-se en una font d'ingressos decisiva. El seu pragmatisme econòmic va acabar xocant amb la moral que defensaven determinats sectors de l'Església.
El resultat d'aquell conflicte encara es pot contemplar des de la ciutat. A dalt de Serra Gelada s'alça una creu que va néixer com a símbol de penitència davant la suposada “immoralitat” de les platges i que, amb el temps, s'ha convertit en un dels miradors més visitats de Benidorm.
Pedro Zaragoza i el projecte de transformar Benidorm
El 1950, Benidorm tenia 2.726 habitants censats i una economia encara dependent d'activitats tradicionals. Pedro Zaragoza va arribar a l'Alcaldia amb la intenció de convertir el turisme en el principal motor econòmic del municipi.
Durant els seus mandats es van pavimentar carrers, es va millorar el subministrament d'aigua, es va promocionar la localitat a l'estranger i es va desenvolupar una planificació urbanística destinada a facilitar la construcció d'hotels i apartaments.
El Pla General d'Ordenació Urbana de 1956 va establir les bases d'aquest creixement. Set anys més tard, una modificació aprovada el 1963 va ampliar les possibilitats d'edificació en alçada i va consolidar el model vertical característic de la ciutat.
La ciutat va apostar per concentrar les construccions per reservar espai entre elles, apropar els visitants a les platges i permetre que un major nombre d'apartaments gaudís de llum i vistes al mar. Amb els seus encerts i els seus costos ambientals, aquell model va acabar dibuixant el perfil de gratacels que actualment identifica Benidorm.
El bikini que va desafiar la moral franquista
El bikini, presentat a França el 1946, va trigar poc a convertir-se en un símbol de la transformació de les costums europees. A Espanya, tanmateix, la seva utilització podia provocar la intervenció de policies, guàrdies civils o autoritats locals emparades en les normes sobre moralitat i escàndol públic.
Pedro Zaragoza va entendre que perseguir les turistes estrangeres per la seva indumentària perjudicaria la imatge i l'economia de Benidorm. A començaments de la dècada de 1950, l'Ajuntament va adoptar una política de tolerància envers l'ús del bikini a les platges.
La decisió va despertar l'oposició de sectors eclesiàstics, però també va donar origen a una de les històries més repetides sobre la ciutat. Segons el relat que el propi Zaragoza va difondre durant anys, l'alcalde va autoritzar formalment el bikini el 1953 i, davant la amenaça d'excomunió, va viatjar durant hores en la seva Vespa fins al palau d'El Pardo per demanar la protecció de Francisco Franco.
La imatge resulta irresistible: un alcalde travessant mitja Espanya en motocicleta per defensar davant el dictador els bikinis de les turistes. Tanmateix, no s'ha trobat constància documental d'aquella audiència en els registres de visites de Franco, i els investigadors consideren que l'episodi va ser exagerat o construït posteriorment. També es discuteix l'existència d'un decret municipal en els termes en què s'ha explicat tradicionalment.
La modernització de la ciutat no va ser una rebel·lia democràtica contra la dictadura, sinó una obertura selectiva promoguda des de dins del franquisme quan l'arribada de visitants i divises començava a resultar imprescindible per a l'economia espanyola.
Una creu per redimir els pecats de Benidorm
La permissivitat de les platges va alimentar la fama de Benidorm com un lloc dominat per costums considerades pecaminoses. Al desembre de 1961, una Santa Missió dirigida pel sacerdot Salvador Perona va impulsar la col·locació d'una gran creu a dalt de Serra Gelada.
La creu va ser traslladada des de l'església de Sant Jaume i Santa Anna fins a la serra per nombrosos veïns. L'ascens va tenir un marcat caràcter religiós i penitencial: pretenia reafirmar públicament la fe catòlica i redimir simbòlicament una ciutat assenyalada pels bikinis, els turistes estrangers i la relaxació de les costums.
Aquella primera estructura, construïda amb postes, va ser destruïda per un temporal. La creu actual va ser instal·lada el 1975 i manté viva la silueta que domina el Rincón de Loix.
De símbol de penitència a mirador turístic
La història va acabar produint una paradoxa. La creu aixecada per combatre la fama turística i pecadora de Benidorm va acabar integrada en l'oferta pròpia de la ciutat.
El camí de pujada és actualment una de les rutes més freqüentades de Serra Gelada. Veïns i visitants ascendeixen per contemplar les platges de Llevant i Ponent, el nucli urbà i la concentració de gratacels que va néixer del projecte impulsat als anys cinquanta.
Pocs realitzen el recorregut com un acte de penitència. La majoria busca el paisatge, una fotografia o una panoràmica del Mediterrani. La creu va deixar de funcionar exclusivament com a advertència moral i va passar a convertir-se en un icona turístic, precisament l'activitat contra els excessos dels quals pretenia reaccionar.
Benidorm va sintetitzar així algunes de les contradiccions de l'Espanya franquista: rigor moral i obertura econòmica, nacionalcatolicisme i turistes en bikini, processons religioses i hotels plens de visitants estrangers.
Des de dalt de Serra Gelada, l'antic símbol de redempció contempla ara el triomf del model turístic que pretenia corregir.