Hi ha una idea que es repeteix en tertúlies i despatxos que no s'ajusta a la realitat: la suposada dretaització de la societat espanyola. Les dades diuen una altra cosa i s'està confonent el símptoma amb la malaltia. Deixen una fotografia nítida: Enmig d'un clima d'assetjament polític i amb el desgast natural de governar, el PSOE manté el seu electorat al voltant del 27%. La raó per la qual la suma del PP i Vox acaricia avui la majoria absoluta no és una marea conservadora al carrer, sinó que l'espai a l'esquerra del PSOE està en caiguda lliure i sense frens.
Podem i Sumar, o ‘Frente Amplio’ (per més desencertat que em sembli el nom), es mouen en un 2,7% i un 5,6% en intenció de vot. Si les eleccions generals fossin demà, la seva representació es reduiria a uns tristos set diputats (cinc per la plataforma de Sumar i dos per Podem), enviant a centenars de milers de votants progressistes a l'abstenció per desafecció o pur cansament.
La raó per la qual la suma del PP i Vox acaricia avui la majoria absoluta no és una marea conservadora al carrer, sinó que l'espai a l'esquerra del PSOE està en caiguda lliure i sense frens
La gent ens està mirant i, senzillament, no ens entén. Aquells que voten a l'esquerra no entenen les baralles de trinxera, no entenen que es parli més de noms que de problemes reals i no entenen que ens comportem com si tinguéssim temps a perdre. No podem defraudar la ciutadania perquè el que està en joc és el futur del país i la vida quotidiana de milions de persones. Toca estar a l'altura del moment, deixar de mirar-se el melic i escoltar el que la societat espera dels seus representants.
Espanya no és de dretes
Convé recordar les dades per desarmar el derrotisme que paralitza el nostre electorat. En gairebé cinquanta anys de democràcia les dretes només han aconseguit majoria absoluta al Congrés en dues ocasions de les 16 eleccions generals:
- En l'any 2000, amb José María Aznar en ple cicle de bonança prèvia a l'euro.
- Al novembre de 2011, quan Mariano Rajoy es va beneficiar de l'impacte social de la crisi financera de 2008.
En les altres catorze convocatòries no van assolir la majoria absoluta. I les dues úniques vegades que ho van aconseguir va ser al calor de la situació econòmica. Amb l'economia a favor Aznar va revalidar amb majoria absoluta i amb l'economia en contra Zapatero va caure i Rajoy va aconseguir una majoria absoluta.
Avui el país creix per sobre de la mitjana de la Unió Europea i tenim xifres rècord d'ocupació. L'economia està a favor. Per tant, si la dreta té avui opcions reals de tornar al poder, toca assumir la responsabilitat de la nostra descomposició orgànica i la pròpia incapacitat per coordinar-nos i convèncer que som una alternativa útil.
Pedro Sánchez i l'error de repetir 2014
Una bona part dels dirigents de l'esquerra alternativa continua pensant amb les coordenades d'abans de dotze anys. El 2014, un PSOE desconcertat per les polítiques d'austeritat va deixar un buit immens que va capitalitzar Podemos. Avui aquest escenari no existeix.
Pedro Sánchez encapçala un partit cohesionat i ha demostrat tenir un lideratge fort i saber ocupar el terreny de la seva esquerra. Cada vegada que aquest espai planteja un avanç social, el president ho fa seu o ho treu endavant des del Consell de Ministres i assumeix el protagonisme. L'esquerra li marca l'agenda, però intentar competir amb ell veient qui és «més d'esquerres» ja no funciona; no hi ha forat aquí. Insistir en aquesta via només porta a la marginalitat testimonial del 5% o 6% dels vots, que és el sòl històric d'Izquierda Unida als 90 quan el PSOE governava amb fermesa.
Si no té sentit buscar la diferenciació en la puresa ideològica davant del PSOE, perquè ocupa l'esquerra i el centre-esquerra estatal de cara als electors, on és l'espai que els socialistes no cobreixen? La resposta està al territori.
La força de les organitzacions territorials
El PSOE té una cultura centralista i estatal a la qual li costa connectar amb les sensibilitats de proximitat. Així, si el PSOE s'ha menjat l'espai a la seva esquerra, ha deixat un forat enorme en el territorial. I és aquí on les organitzacions amb arrelament propi són imprescindibles.
En els seus respectius territoris, el BNG a Galícia, EH Bildu a Euskadi, Compromís al País Valencià o la Chunta Aragonesista a Aragó tenen un suport sòlid i credibilitat social en creixement. Aquestes formacions han donat suport a l'agenda d'avançaments socials del Govern amb serietat, però sense diluir la seva identitat ni deixar-se absorbir pel PSOE. No han compartit govern i els seus electors les veuen com a eines útils de les seves comunitats. Les seves perspectives en les enquestes són optimistes. A més, han sabut trobar formes de cooperar exitoses tant en els suports parlamentaris com en l'aritmètica electoral, on l'exemple d'Ara Repúbliques a les eleccions europees (ERC, Bildu i BNG), va mostrar que la suma tècnica de paperetes va permetre maximitzar escons sense que ningú perdés la seva veu.
Per la seva banda, Més Madrid s'ha consolidat com a referent a la Comunitat de Madrid assolint prop del 20% a les anteriors eleccions autonòmiques i demostrant un arrelament metropolità que el PSOE no va assolir. Més Madrid i Comuns compten amb arrelament territorial per liderar les seves circumscripcions, tot i que aquestes formacions no apunten creixement en les enquestes perquè podrien acusar el desgast del govern i la proximitat al PSOE en la coalició.
Però a l'hora de buscar l'acord electoral, hem d'aprendre de l'error comès per Sumar quan va pretendre crear una organització nova i paral·lela a cadascun dels territoris en què ja comptava amb un soci de coalició. Això es va emportar el lideratge de Yolanda Díaz, qui ha estat probablement la millor Ministra de Treball de la democràcia, però no va saber entendre que el lideratge es collita ajudant a créixer al voltant i no eliminant o competint amb els teus.
Com s'articula l'aliança
Si partim del fet que l'espai fort per disputar electoralment es troba anclat al territori, la responsabilitat de les forces de l'esquerra transformadora és trobar aquest encaix territorial que aconsegueixi utilitat des del realisme estratègic i que la seva proposta sigui capaç d'explicar als electors quina és la seva contribució a una nova majoria progressista.
La responsabilitat de les forces de l'esquerra transformadora és trobar aquest encaix territorial que aconsegueixi utilitat des del realisme estratègic
Per a això farà falta molta generositat i abordar la unitat des del funcional. Cal deixar de banda la unitat per conveniència d'algun actor o la unitat com a fetitxe i explicar a la ciutadania progressista on i com és útil unir-se i on no.
Clarament, als territoris on existeix una força a l'esquerra amb molt arrelament i bones perspectives electorals, l'objectiu hauria d'estar clar: donar suport a aquesta força política perquè aconsegueixi els màxims escons possibles. Posaré l'exemple de Compromís, on té un lideratge indiscutible al País Valencià i la resta de forces han de posar-se darrere a donar suport. Hi ha territoris més complicats i aquí ens val l'exemple de Galícia o Euskadi, on el lideratge és d'una força aliena a Sumar i aquests no tenen perspectives de treure un escó. En aquests territoris, l'opció més estratègica potser seria donar suport a les candidatures del BNG o Bildu des de fora o, sense donar suport, prendre la decisió de no competir i explorar altres tipus d'acords en espais locals, senat o altres alternatives.
Deixar enrere els enredos i obrir les decisions
La confecció de les llistes pot descarrilar per dos problemes endèmics: l'obsessió amb Madrid i les dinàmiques oligàrquiques de les cúpules dels partits.
Es parla molt als espais de l'esquerra de plurinacionalitat i federalisme, però a l'hora de la veritat es continua assumint que el cap de llista ha d'anar necessàriament per Madrid per ser «el candidat/a a la presidència». És un error. A Espanya tenim una monarquia parlamentària i votem diputats en cinquanta províncies, no a un president. I siguem sincers: en aquest cicle polític, el candidat a president del bloc progressista és Pedro Sánchez.
Qui lideri l'espai a la seva esquerra no va a presidir el Govern; la seva feina és encapçalar un grup parlamentari fort que condicioni el programa legislatiu i empenyi mesures socials amb la seva força al Congrés. En la pràctica, en la campanya electoral la persona escollida com a referent estatal té una funció concreta: representar-nos en els debats de televisió de la campanya. I per anar a la televisió no cal estar empadronat a Madrid ni muntar cambalaches estranys com intercanviar candidatures entre Madrid i Barcelona. Avui es pot liderar una campanya estatal amb total solvència des de València, Barcelona, Saragossa o A Coruña.
Per ordenar això amb sentit comú fan falta dos passos elementals:
- Que no negociïn les llistes qui es juguen el lloc: Les taules d'acord no poden estar integrades per qui aspira al seu propi escó. És humà que l'interès personal pesi, però no pot condicionar el destí de tot un espai polític. Ha de negociar qui no es juga res amb un mandat clar i legitimat de tota l'organització.
- Democràcia de baix a dalt: Cal obrir les decisions a la gent mitjançant censos de persones empadronades perquè cada circumscripció decideixi els seus candidats.
El Congrés i el Senat: una estratègia completa
L'arquitectura electoral en congrés i senat són una sèrie de regles que cal conèixer per treure el màxim partit electoral dins del sistema. En províncies petites de l'interior (de tres a cinc diputats), aconseguir un escó exigeix treure més del 15% o 20% dels vots. Presentar candidatures testimonials a Cuenca, Àvila o Zamora només serveix per tirar paperetes a la brossa i regalar diputats al PP o a Vox. En aquests llocs, el sentit comú passa per donar suport a forces territorials si existeixen, o arribar a acords amb el PSOE per no presentar-se i concentrar el vot.
Ara bé, aquesta retirada tàctica al Congrés només té sentit si s'enllaça amb una llista unitària per al Senat. Amb una aritmètica estratègica per a cada circumscripció, es pot optimitzar el resultat i sumar a més forces polítiques des de la seva autonomia.
El salt qualitatiu pot transformar el resultat i aconseguir majoria progressista:
- Aconseguir posicions on el vot no arriba: En una província on l'esquerra alternativa no arriba al mínim per treure un diputat, un acord amb el PSOE per al Senat permet que el nostre candidat o candidata sí resulti elegit senador dins de la llista conjunta de tres noms.
- Canviar l'escala de la negociació: En lloc d'autodestruir-se en disputes burocràtiques per set o vuit escó precaris al Congrés, passem a negociar una presència global d'entre 30 i 45 parlamentaris a les Corts Generals. Aquest encaix permet a forces menys territorials com Podemos o IU aconseguir la seva representació.
- Control institucional efectiu: Amb més de vint senadors propis, aquest espai tindria un important grup parlamentari, amb portaveu de referència a la Cambra Alta i la clau per renovar el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial, impedint que el PP utilitzi el Senat com a trinxera de bloqueig i assegurant visibilitat en política territorial.
Actuem amb responsabilitat
La esquerra transformadora, si vol ser digna d'aquest qualificatiu, no pot seguir mirant-se el melic cap al descalabro electoral mentre la dreta i l'ultradreta preparen la seva arribada a La Moncloa. La societat progressista ens està mirant amb preocupació i té raons de sobres per estar desencantada. No podem fallar-li.
Hem d'actuar amb intel·ligència electoral i generositat política, perquè no ens perdonaran que una majoria sociològica real no es vegi representada per la incapacitat dels seus dirigents per trobar una fulla de ruta viable.
La sortida existeix i està a l'abast de la mà: donar suport a les forces vives en cada territori, no llençar vots al Congrés i tancar amb el PSOE una llista conjunta per al Senat. Deixar de lluitar per les engrunes per passar a construir una força parlamentària de quaranta escons no és renunciar a res: és maduresa política, responsabilitat institucional i la única manera real de protegir els drets de la gent comuna.