Dia Mundial de l'Assistència Humanitària: 907 treballadors van ser assassinats, ferits o segrestats el 2025

En els últims anys, l'Assemblea General de l'ONU no ha creat un nou “règim” específic per als treballadors humanitaris, però sí que ha anat reforçant la seva protecció a través de diverses resolucions temàtiques i, sobretot, de resolucions de context (Gaza, Iemen, Haití, etc.) que subratllen l'obligació de respectar el personal humanitari i garantir el seu accés segur. A això s'hi suma el marc més estricte fixat pel Consell de Seguretat, en especial la resolució 2286 (2016) sobre la missió mèdica, que la pròpia ONU i els Estats —inclosa Espanya— continuen invocant com a referència central.

1. Resolucions temàtiques sobre seguretat del personal humanitari i de l'ONU

Les resolucions de l'Assemblea General sobre “safety and security of humanitarian personnel and protection of United Nations personnel” són textos periòdics que:

• Reafirmen que els Estats tenen la obligació jurídica, en virtut del Dret Internacional Humanitari (DIH), de protegir el personal humanitari i el personal de l'ONU i permetre un accés humanitari plè, segur i sense traves.
• Condemnen els atacs, segrestos, detencions arbitràries i la “confiscació il·legal” de béns de l'ONU, en línia amb el que el secretari general i el Consell de Seguretat han recordat davant els casos de l'Iemen i altres contextos, on s'insisteix en la protecció d'empleats de l'ONU i ONG i de les seves instal·lacions.
• Criden els Estats a investigar i jutjar aquests atacs i a cooperar amb l'ONU per posar fi a la impunitat.
• Inviten el secretari general a continuar informant sobre incidents i sobre les mesures per millorar la seguretat del personal desplegat en entorns d'alt risc.

Tot i que en la documentació consultada no es citen per número concret, aquestes resolucions s'han anat aprovant de forma regular en els últims períodes de sessions, reforçant progressivament el llenguatge sobre responsabilitat penal i accés humanitari.

2. Resolucions sobre Gaza i Palestina amb impacte directe en la tasca humanitària

Diverses resolucions recents de l'Assemblea General, centrades en el conflicte a Palestina, inclouen disposicions clau per a la protecció de treballadors humanitaris:

• Resolució sobre la catàstrofe a Gaza (juny de 2025), impulsada per Espanya i Palestina i aprovada per l'Assemblea General, que exigeix un alt el foc immediat i subratlla que l'Agència de l'ONU per als Refugiats de Palestina (UNRWA) és la “columna vertebral” de la resposta humanitària, rebutjant qualsevol acció que minvi el seu mandat i reclamant que pugui operar conforme als principis d'humanitat, neutralitat, imparcialitat i independència (nota de Moncloa).
• Resolució del 18 de setembre de 2024, en la qual l'Assemblea exigeix a Israel la fi de l'ocupació en un termini de dotze mesos, seguint l'opinió consultiva de la Cort Internacional de Justícia. Amnistia Internacional subratlla que aquesta resolució es vincula a l'obligació de respectar el DIH i a frenar abusos sistemàtics que afecten també l'acció humanitària (Demócrata).
• Resolució que prorroga el mandat de la UNRWA per tres anys, aprovada el 2025, que “reflecteix la confiança internacional” en el paper de l'agència i condemna l'assalt a la seva seu a Jerusalem Est, qualificat de violació del Dret Internacional i de la inviolabilitat d'instal·lacions de l'ONU (Demócrata).
• Una altra resolució de 2025 en la qual l'Assemblea recolza l'opinió consultiva de la CIJ sobre l'obligació d'Israel de cooperar amb UNRWA i altres agències de l'ONU en els territoris ocupats, reforçant políticament les demandes d'accés humanitari i protecció del personal d'aquestes agències (Demócrata).

En conjunt, aquestes resolucions no només demanen protecció de la població civil, sinó també que es permeti a l'ONU i a les ONG operar amb seguretat, cosa que suposa un blindatge polític addicional per als seus treballadors humanitaris.

3. Altres decisions rellevants de l'Assemblea General

• Resolució en defensa del Tribunal Penal Internacional (TPI), en la qual l'Assemblea rebutja qualsevol “amenaça, atac o ingerència” contra el TPI i el seu personal, i afirma que han de poder exercir el seu mandat sense intimidacions (Demócrata). Tot i que es refereix a funcionaris judicials, reforça la línia general de protegir qui actua en nom del Dret Internacional.
• Les resolucions pressupostàries de 2025 per a l'exercici 2026, aprovades per l'Assemblea General, ajusten el pressupost ordinari de l'ONU però mantenen mandats de missions com la MONUSCO o la UNMISS —reforçats després pel Consell de Seguretat— la prioritat explícita de les quals és protegir la població civil i garantir condicions per a l'ajuda humanitària, amb personal de l'ONU desplegat en primera línia (Demócrata).

En síntesi, l'Assemblea General ha actuat en tres plans complementaris: resolucions periòdiques sobre seguretat del personal humanitari i de l'ONU; textos de situació (especialment sobre Gaza i Palestina) que exigeixen accés segur i respecte a les agències humanitàries; i resolucions de suport a òrgans i institucions —com la UNRWA o el TPI— el funcionament segur dels quals és clau per a la protecció de qui treballa sobre el terreny.

L'Oficina de Nacions Unides per a la Coordinació d'Afers Humanitaris (OCHA, per les seves sigles en anglès, Office for the Coordination of Humanitarian Affairs) és l'òrgan de l'ONU encarregat de liderar i coordinar la resposta internacional davant crisis humanitàries greus, com conflictes armats, desastres naturals o emergències complexes. La seva missió central és garantir que l'ajuda arribi de forma ràpida, eficaç i basada en les necessitats a les poblacions afectades, evitant duplicitats i buits en la resposta.

1. Coordinació de la resposta humanitària internacional

La funció més característica d'OCHA és la coordinació entre els diferents actors humanitaris:

• Convocar i facilitar la coordinació interagencial mitjançant mecanismes com l’“cluster approach”, que agrupa agències de l'ONU, ONG internacionals, Creu Roja i altres actors per sectors (salut, aigua i sanejament, refugi, protecció, etc.). OCHA no executa directament la majoria de projectes, però assegura que els actors s'organitzin i col·laborin.
• Donar suport al Coordinador o Coordinadora Resident/Humanitari de l'ONU a cada país, oferint suport tècnic i operatiu per liderar la resposta, fixar prioritats i representar el sistema humanitari davant governs i donants.
• Elaborar i facilitar plans de resposta humanitària (Humanitarian Response Plans) que defineixen objectius, activitats, costos estimats i responsabilitats de cada organització, a partir d'una anàlisi conjunta de les necessitats.

2. Avaluació de necessitats i anàlisi de la situació

OCHA desenvolupa un paper clau en la avaluació i anàlisi de les crisis:

• Impulsar avaluacions conjuntes de necessitats, promovent metodologies comunes perquè els diferents actors comparteixin dades i tinguin una base d'evidència homogènia.
• Producció d'informes i anàlisis sobre l'evolució de les crisis, la gravetat de les necessitats i la cobertura de l'ajuda. Publica, entre altres, panorames humanitaris globals i de país, mapes, fitxes de context i alertes primerenques.
• Gestió i difusió d'informació humanitària a través de plataformes especialitzades (per exemple, portals amb dades obertes sobre crisis), de manera que governs, donants, ONG i població interessada puguin prendre decisions millor informades.

3. Mobilització de recursos i finançament humanitari

Una altra competència central d'OCHA és la mobilització i gestió de fons per a emergències:

• Dirigir crides de finançament (Humanitarian Appeals), en les quals es presenta a la comunitat internacional l'escala de les necessitats, el cost estimat de la resposta i les prioritats de finançament.
• Gestionar fons multilaterals com el Fons Central per a l'Acció en Casos d'Emergència (CERF) i diversos fons comuns de país (Country-Based Pooled Funds), que permeten aportar recursos ràpids i relativament flexibles a actors sobre el terreny.
• Fer seguiment del finançament, identificant llacunes entre les necessitats i els recursos disponibles, i promovent una distribució més equitativa i eficient de l'ajuda.

4. Incidència política i protecció dels principis humanitaris

OCHA també actua en el pla polític i normatiu:

• Defensar l'accés humanitari, negociant amb governs i grups armats perquè els actors humanitaris puguin entrar a les zones afectades i operar de forma segura.
• Promoure el respecte del dret internacional humanitari i dels principis humanitaris d'humanitat, neutralitat, imparcialitat i independència, denunciant obstacles a l'accés, atacs contra personal humanitari o ús indegut de l'ajuda.
• Assessorar el Secretari General i òrgans de l'ONU (com el Consell de Seguretat) sobre la dimensió humanitària dels conflictes i crisis, perquè les decisions polítiques tinguin en compte les necessitats de la població civil.

5. Preparació, reducció del risc i enfocament a llarg termini

Tot i que s'associa sobretot a emergències, OCHA també treballa en preparació i reducció del risc:

• Enfortir la capacitat de resposta de governs i actors locals, promovent plans de contingència, simulacres i formació.
• Integrar la reducció del risc de desastres i la resiliència en la planificació humanitària, coordinant-se amb iniciatives de desenvolupament i adaptació al canvi climàtic.
• Impulsar enfocaments de “nexe” entre acció humanitària, desenvolupament i pau, perquè la resposta a curt termini es connecti amb solucions duradores i la prevenció de noves crisis.

En síntesi, OCHA no és la principal executora de projectes sobre el terreny, sinó l'“arquitecte de la coordinació humanitària global”: organitza, articula i recolza els múltiples actors implicats perquè l'ajuda internacional sigui més ràpida, coherent, basada en evidències i centrada en les persones afectades per les crisis.

El Dret internacional humanitari (DIH), també anomenat dret dels conflictes armats, estableix un conjunt de normes per protegir el personal humanitari que actua en zones de guerra. El seu objectiu és permetre que aquestes persones puguin assistir la població civil sense ser atacades, intimidades ni obstaculitzades de forma arbitrària.

La base jurídica principal es troba en els Convenis de Ginebra de 1949 i els seus Protocols addicionals, així com en el dret internacional humanitari consuetudinari, que obliga tant Estats com a grups armats no estatals. A partir d'aquestes normes se'n deriven diversos requisits clau.

1. Principi de distinció i prohibició d'atacs

El requisit central és el principi de distinció: les parts en conflicte han de distingir en tot moment entre combatents i civils, i només poden dirigir atacs contra objectius militars. El personal humanitari, sigui de l'ONU, d'ONG o del Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR), es considera en principi població civil, sempre que no participi directament en les hostilitats.

D'aquí se'n deriven dues obligacions fonamentals:

• Prohibició d'atacar el personal humanitari mentre no participi directament en els combats.
• Prohibició d'atacs indiscriminats que no distingissin entre objectius militars i personal/instal·lacions humanitàries.

El personal que participa directament en les hostilitats (per exemple, col·laborant en operacions militars) perd temporalment aquesta protecció davant atacs, però manté altres garanties bàsiques davant de maltractaments, tortura o execucions sumàries.

2. Respecte i protecció específics

A més de la protecció general com a civils, el DIH exigeix que el personal sanitari i humanitari sigui “respectat i protegit”. Això implica, entre altres coses:

• No només no atacar-los, sinó no obstaculitzar deliberadament la seva tasca, excepte per raons de seguretat militar imperioses.
• No sotmetre'ls a amenaces, coaccions, segrestos o desaparicions dirigides a influir en la seva feina.
• Facilitar, en la mesura del possible, el seu moviment segur, per exemple mitjançant garanties de pas o alt el foc localitzats per a operacions humanitàries.

En el cas de personal sanitari (metges, infermeres, personal d'ambulàncies i hospitals), la protecció és encara més forta: no pot ser castigat per prestar atenció a ferits i malalts del “bandol enemic”, i els serveis sanitaris no han de ser utilitzats amb fins militars.

3. Identificació i emblemes

El DIH preveu sistemes d'identificació per reforçar la protecció:

• Emblemes com la creu roja, mitja lluna roja o cristall roig per a serveis sanitaris i certs actors humanitaris.
• Marques visibles en vehicles, instal·lacions i personal (armilles, cascos) que assenyalin el seu caràcter humanitari.

Les parts en conflicte tenen el deure de reconèixer i respectar aquests emblemes. Alhora, està estrictament prohibit:

• Fer un ús indegut o enganyós d'emblemes humanitaris (perfídia), per exemple per encobrir operacions militars.
• Conferir al personal humanitari una aparença militar que generi confusió sobre la seva condició civil.

4. Accés i facilitació de l'ajuda

El DIH també regula l'accés humanitari. Quan la població civil pateix mancances greus d'aliments, medicaments o altres béns essencials, les parts en conflicte han de:

• Permetre i facilitar el pas ràpid i sense traves de socors humanitaris imparcials, sota certes condicions de control.
• No utilitzar la fam de la població civil com a mètode de guerra, cosa que implica no bloquejar arbitràriament l'ajuda.

Les parts poden imposar controls raonables (registre de convoys, acompanyament, verificació de carregaments), però no han d'utilitzar-los com a pretext per impedir de facto l'assistència ni per posar en perill el personal humanitari.

5. Responsabilitat i crims internacionals

El DIH exigeix que els Estats i, en certs casos, individus assumeixin responsabilitat per violacions contra el personal humanitari. Atacar deliberadament treballadors humanitaris o sanitaris protegits pot constituir:

• Una greu infracció dels Convenis de Ginebra (crim de guerra en dret convencional).
• Un crim de guerra perseguible per tribunals nacionals o per la Cort Penal Internacional, en els casos en què tingui competència.

Els Estats tenen l'obligació d'investigar, jutjar i sancionar els responsables d'atacs contra personal i instal·lacions humanitàries, així com de reparar, en la mesura del possible, els danys causats.

En síntesi, el DIH exigeix que tota part en conflicte identifiqui clarament el personal humanitari, el tracti com a civil protegit, respecti els seus emblemes, no obstaculitzi de manera arbitrària la seva tasca i respongui penalment quan se l'ataca. Sense aquestes garanties, l'assistència a les víctimes del conflicte esdevé impossible i s'agreugen de forma dramàtica els efectes humanitaris de la guerra.