Espanya es estanca en llibertat econòmica: segueix en el lloc 53 i la inversió pública continua lluny de 2009

Per elevar de manera sostinguda la inversió pública en infraestructures fins a nivells previs a la crisi no n'hi ha prou amb “decidir gastar més”: a Espanya exigeix encadenar una sèrie de tràmits parlamentaris i administratius dins del marc de la Constitució, la Llei Orgànica d'Estabilitat Pressupostària i la Llei General Pressupostària. El canal principal és la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat (PGE), complementada per modificacions pressupostàries i acords del Consell de Ministres sobre límits de despesa plurianual.

1. Decisió política i encaix en les regles fiscals

El punt de partida és una decisió política del Govern i de la majoria parlamentària de prioritzar la inversió en infraestructures davant d'altres usos de la despesa. Aquesta decisió ha de respectar:

• La Constitució (art. 135), que incorpora el principi d'estabilitat pressupostària.
• La Llei Orgànica 2/2012, d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, que fixa objectius de dèficit i deute per a l'Estat, comunitats autònomes i entitats locals.
• La Llei 47/2003, General Pressupostària, que regula com s'elabora, aprova, modifica i executa el pressupost estatal.

Abans fins i tot de parlar d'obres concretes, hi ha per tant un primer bloc de tràmits: definició del quadre macroeconòmic, proposta d'objectius d'estabilitat i deute, i negociació amb comunitats autònomes i entitats locals en el Consell de Política Fiscal i Financera i la Comissió Nacional d'Administració Local. Aquests objectius es remeten a Congrés i Senat per a la seva votació.

2. Pressupostos Generals de l'Estat: la via principal

L'instrument ordinari per augmentar la inversió és la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat:

• Elaboració del projecte: el Ministeri d'Hisenda coordina els ministeris sectorials (Transports, Transició Ecològica, Habitatge, etc.), que formulen els seus programes de despesa i propostes d'inversió (carreteres, ferrocarril, ports, aigua, digitalització…). Tot això s'encaixa en el sostre de despesa i en els objectius d'estabilitat prèviament aprovats.
• Aprovació en Consell de Ministres: el Govern aprova el projecte de Llei de PGE i el remet al Congrés dins del termini constitucional.
• Tramitació parlamentària: el Congrés debatrà la totalitat, tramitarà esmenes (incloses les que poden incrementar o reorientar inversió), aprovarà un text i el remetrà al Senat, que pot presentar vetos o esmenes. El Congrés té l'última paraula.

Sense noves comptes, la inversió queda atrapada en la pròrroga de pressupostos anteriors, cosa que dificulta recuperar nivells d'esforç inversor com els de 2007–2010. D'aquí que diferents actors (com Funcas o l'Institut d'Estudis Econòmics) subratllin la importància de disposar de PGE actualitzats i prou expansius en inversió.

3. Modificacions pressupostàries i acords de Consell de Ministres

Si, encara amb noves comptes, es vol reforçar més la inversió infraestructural, la Llei General Pressupostària permet:

• Crèdits extraordinaris i suplements de crèdit, que requereixen aprovació per llei quan no existeixi dotació suficient en el pressupost vigent.
• Modificacions de crèdit dins del pressupost (transferències entre partides, generacions i ampliacions de crèdit), autoritzades per Hisenda o pel mateix Govern, segons quanties i capítols afectats.
• Autorització de compromisos de despesa plurianuals mitjançant acords del Consell de Ministres que modifiquen els límits de l'article 47 de la Llei General Pressupostària. Les notes de premsa d'Hisenda mostren que aquesta tècnica s'usa de forma sistemàtica per a grans obres: ferroviàries, hidràuliques, portuàries, d'habitatge o per a seus administratives.

Aquests acords no substitueixen el Parlament, però permeten que els ministeris licitin projectes de diversos anys assumint compromisos de despesa futurs coherents amb la programació inversora.

4. Tràmits administratius i d'execució

Un cop autoritzats els crèdits i els límits de despesa:

• Els ministeris elaboren estudis informatius, projectes constructius i memòries econòmiques.
• Es programen les inversions en els seus pressupostos d'explotació i capital, i es coordinen amb entitats executores (ADIF, Ports de l'Estat, confederacions hidrogràfiques, empreses públiques d'infraestructures, etc.).
• Es tramiten els expedients de contractació conforme a la Llei de Contractes del Sector Públic, amb licitacions, adjudicació i formalització de contractes d'obra, concessió o col·laboració públic‑privada.

Sense aquesta “segona capa” administrativa, l'augment nominal en els crèdits no es transforma en licitacions ni en obra executada sobre el terreny.

5. Possible reforma normativa per donar estabilitat

Una part del debat actual apunta a mesures de fons: per exemple, fixar per llei una regla d'inversió mínima o de reposició per evitar que, en futures crisis, les infraestructures tornin a ser les “paganinis” de l'ajust. Aquest tipus de reforma exigiria tramitar una llei ordinària (o fins i tot orgànica si afectés l'arquitectura d'estabilitat pressupostària), amb iniciativa del Govern o dels grups parlamentaris, i el procediment legislatiu habitual en Congrés i Senat.

En síntesi, recuperar els nivells d'inversió previs a la crisi requereix combinar majoria parlamentària per aprovar PGE més intensius en capital, ús intel·ligent de les modificacions pressupostàries i una execució administrativa ràpida i ben planificada, tot això dins de les regles d'estabilitat vigents.

L'Institut d'Estudis Econòmics (IEE) és un centre de pensament creat el 1979 i vinculat a CEOE, orientat a promoure idees sobre la llibertat d'empresa, la propietat privada i el paper del mercat com a mecanisme eficient d'assignació de recursos. Dins de la seva estructura associativa, la figura del president té un pes central, tant en la representació externa com en el govern intern de l'Institut. Des del 2020, el càrrec l'exerceix l'economista Íñigo Fernández de Mesa, la trajectòria del qual combina alts càrrecs en l'Administració econòmica espanyola i en el sector financer privat.

Competències i funcions del president de l'IEE

Segons els estatuts de l'Institut d'Estudis Econòmics, el president és la màxima autoritat de l'associació i assumeix, en particular, les següents funcions principals:

• Representació legal: ostenta la representació de l'IEE davant tota mena d'organismes i entitats, tant públics com privats. Això inclou la interlocució institucional amb administracions, altres centres d'estudis, organismes internacionals i organitzacions empresarials.
• Convocatòria i presidència dels òrgans de govern: correspon al president convocar, presidir i aixecar les sessions de l'Assemblea General i de la Junta Directiva de l'Institut, que són els òrgans bàsics de decisió interna de l'entitat.
• Direcció de les deliberacions: en el si d'aquests òrgans, el president dirigeix els debats i ordena les deliberacions, canalitzant els punts de l'ordre del dia, donant i retirant la paraula i vetllant pel correcte desenvolupament de les sessions.
• Autorització de documents i actes: els estatuts li atribueixen la facultat d'autoritzar amb la seva signatura aquells documents, actes, acords i correspondència de l'Institut que així ho requereixin. D'aquesta manera, dóna validesa formal a les decisions adoptades i a les comunicacions institucionals de l'IEE.

A més d'aquestes funcions expresses, la combinació de representació jurídica externa, lideratge en l'Assemblea General i la Junta Directiva i capacitat de signatura configura el president com a peça clau en la definició de la posició de l'IEE en els grans debats econòmics (reforma fiscal, competitivitat, infraestructures, política pressupostària, etc.) i en la coordinació amb CEOE, de la qual l'Institut és un centre d'estudis vinculat.

Trajectòria professional d'Íñigo Fernández de Mesa

Íñigo Fernández de Mesa va néixer a Madrid el 2 de juny de 1967, és economista i pertany al Cos de Tècnics Comercials i Economistes de l'Estat. La seva carrera s'ha desenvolupat en tres grans àmbits: alts càrrecs econòmics del Govern d'Espanya, responsabilitats en organismes financers públics i activitat en la banca d'inversió i en la representació empresarial.

A l'Administració General de l'Estat va exercir, entre altres, dos càrrecs especialment rellevants:

• Secretari d'Estat d'Economia i Suport a l'Empresa, en el marc del Govern de Mariano Rajoy, amb responsabilitat directa sobre la política econòmica i financera.
• Secretari general del Tresor i Política Financera, des de desembre de 2011, en plena etapa de gestió de la crisi financera i de la reestructuració bancària.

Al costat d'aquests càrrecs, va ocupar diferents responsabilitats en l'arquitectura financera nacional i internacional: va ser director executiu altern de el Banc Mundial, va exercir funcions en el Banc Europeu d'Inversions, i va tenir càrrecs de responsabilitat a la Direcció General del Tresor. Així mateix, va ser conseller del Banc d'Espanya i de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), vicepresident del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB), president de la Sareb i president del Sepblac, la unitat d'intel·ligència financera espanyola. Tot això el situa com un dels perfils tècnics amb més exposició a la regulació i supervisió del sistema financer espanyol en l'última dècada.

En el sector privat, abans i després del seu pas pel Govern, Fernández de Mesa va desenvolupar una carrera àmplia en banca d'inversió i assessorament financer. Entre altres càrrecs, va treballar com a responsable de finançament del sector públic i infraestructures a Lehman Brothers i com a managing director a Barclays Capital. Posteriorment es va incorporar a Rothschild & Co Espanya, on ha arribat a ser chairman del Consell d'Administració.

Paral·lelament, ha reforçat el seu perfil com a representant empresarial. Les fonts consultades coincideixen que és vicepresident de CEOE i president de la Comissió d'Economia i Fiscalitat de la patronal, a més de president de l'Institut d'Estudis Econòmics. També figura com a conseller de Scottish Power des del 2018, presidint el seu comitè d'auditoria des del 2021, i com a membre del Consell Consultiu Internacional d'Altamar des del 2017.

En conjunt, el seu perfil és el d'un alt funcionari econòmic que ha transitat pels càrrecs clau de la política econòmica espanyola, ha gestionat institucions financeres públiques de primer nivell i, posteriorment, ha assumit funcions de direcció en la banca d'inversió i en organitzacions empresarials, des d'on avui projecta la posició de l'IEE i de CEOE en el debat econòmic i fiscal.

Perquè una empresa espanyola pugui accedir a fons europeus destinats a inversions en infraestructures (NextGenerationEU/PRTR, FEDER, CEF, etc.), ha de complir simultàniament els requisits generals de la normativa espanyola de subvencions i els requisits específics de cada programa i convocatòria. A partir de la Llei 38/2003, General de Subvencions, el seu reglament (Reial Decret 887/2006) i diverses ordres de bases del Pla de Recuperació, es poden identificar diversos blocs d'exigències comunes.

1. Condició de beneficiària i absència de prohibicions

• Segons la Llei General de Subvencions, només poden obtenir la condició de beneficiari les persones o entitats que es trobin en la situació que fonamenta l'ajuda i compleixin les circumstàncies fixades a les bases i a la convocatòria.
• No poden ser beneficiàries les entitats incursades en les prohibicions típiques: condemnes per determinats delictes contra l'Administració (prevaricació, suborn, malversació, frau, etc.), sancions que comportin pèrdua del dret a subvencions, estar subjectes a prohibició de contractar amb el sector públic, tenir residència fiscal en jurisdiccions no cooperatives, o ser continuïtat d'empreses sancionades.
• Per a subvencions de quantia rellevant sol exigir-se, a més, acreditar que l'empresa compleix els terminis de pagament a proveïdors fixats en la normativa de morositat.

2. Compliment fiscal, Seguretat Social i reintegraments

• La normativa espanyola exigeix estar al corrent de les obligacions tributàries i amb la Seguretat Social tant per obtenir la condició de beneficiari com per cobrar l'ajuda. La pròpia Llei General de Subvencions preveu que no es pugui pagar la subvenció si el beneficiari és deutor per resolució de reintegrament o no està al dia amb Hisenda o Seguretat Social.
• El reglament de la Llei de Subvencions desenvolupa com s'acredita aquesta situació (certificats, declaracions responsables, autoritzacions per a consulta telemàtica, etc.), i moltes ordres de bases recents del PRTR remeten expressament a aquests preceptes.
• També es prohibeix tenir deutes per reintegraments de subvencions no satisfets; la situació ha de regularitzar-se abans del pagament.

3. Solvència, empresa no en crisi i ajudes d'Estat

• Les convocatòries típiques d'infraestructures finançades amb NextGenerationEU o amb altres fons de la UE exigeixen acreditar solvència econòmica i financera i capacitat tècnica suficient per executar el projecte (volum de negoci, ràtios, experiència prèvia, etc.).
• És freqüent el requisit de no ser una empresa en crisi conforme a la definició de la normativa europea d'ajudes d'Estat; s'exclouen, per exemple, empreses amb determinades situacions de pèrdues acumulades o insolvència.
• Moltes bases exigeixen no estar subjecte a una ordre de recuperació pendent dictada per la Comissió Europea per ajudes il·legals o incompatibles: si existeix una ordre de recuperació no complerta, l'empresa no pot rebre noves ajudes cofinançades.

4. Compliment ambiental (DNSH) i normativa sectorial

• En les actuacions finançades pel Mecanisme de Recuperació i Resiliència (NextGenerationEU) s'exigeix respectar el principi de “no causar un perjudici significatiu” al medi ambient (DNSH). Ordres de bases del PRTR en àmbits energètics i d'infraestructures obliguen que tant beneficiaris com subcontractistes acreditin aquest compliment i aportin la documentació necessària.
• L'empresa ha de complir la normativa nacional i europea aplicable en matèria de medi ambient, competència, contractació pública i, si escau, ajudes d'Estat. Algunes ordres destaquen expressament l'obligació d'estar en disposició de totes les llicències i autoritzacions necessàries per al projecte d'infraestructura.
• Sol exigir-se evitar la doble financiació: el mateix cost no pot ser cobert simultàniament per diversos instruments de la UE, i les bases obliguen a declarar altres ajudes rebudes per a les mateixes actuacions.

5. Principis de bona gestió financera, control i traçabilitat

• La gestió de fons europeus es regeix pels principis d'igualtat, publicitat, transparència, objectivitat, eficàcia i eficiència que recull la Llei General de Subvencions.
• En ordres del PRTR i programes d'infraestructures es reforcen exigències de comptabilitat diferenciada, conservació de justificants, col·laboració amb les comprovacions i subministraments d'indicadors per al report a la UE.
• És habitual que s'imposin obligacions de prevenció del frau, de conflicte d'interessos i de corrupció, amb declaracions responsables específiques i l'obligació de mantenir la traçabilitat de les despeses.

6. Documentació pràctica que sol exigir-se

En la pràctica, el “checklist” bàsic que es repeteix a les convocatòries és:

• Escriptures i poders de representació vigents.
• CIF i alta fiscal, juntament amb certificats d'estar al corrent amb Hisenda i Seguretat Social.
• Declaracions responsables de no incórrer en les prohibicions legals ni en ordres de recuperació pendents, i de no ser empresa en crisi quan correspongui.
• Memòria tècnica i econòmica del projecte d'infraestructura, amb planificació, fites, pressupost i calendari.
• Documentació sobre impacte ambiental i compliment del principi DNSH.
• Informació financera per acreditar la solvència i, en alguns esquemes, informes de qualificació creditícia o ràtios específics.
• Compromisos de mantenir comptabilitat separada, aportar justificació i permetre auditories i controls nacionals i europeus.

Cada línia d'ajudes, programa FEDER o convocatòria CEF concreta aquests requisits i pot afegir-ne d'altres específics del sector (transport, energia, ports, digital, etc.), per la qual cosa és imprescindible revisar sempre les bases reguladores i la convocatòria corresponent a més de la normativa general.