Les infermeres de Ceuta demanen l'estat d'alarma pel col·lapse sanitari: fins a 1.600 intervencions

La declaració de l'estat d'alarma és, constitucionalment, una decisió del Govern, però amb un encaix i un control parlamentari molt clars. Que afecti només una part del territori (per exemple, la ciutat autònoma de Ceuta) no canvia l'esquema bàsic de tràmits, tot i que sí que es concreta en el contingut del decret (àmbit territorial i mesures).

1. Qui declara l'estat d'alarma i com

Segons l'article 116 de la Constitució i la Llei Orgànica 4/1981, el Govern és qui declara l'estat d'alarma mitjançant un reial decret acordat en Consell de Ministres. Aquest decret:

• Ha de precisar l'àmbit territorial (en el teu exemple, Ceuta i, si escau, el seu mar territorial o espais conexos).
• Ha de fixar la durada inicial (màxim 15 dies naturals).
• Ha de concretar les mesures que s'adopten (limitacions de circulació, requises, intervencions de serveis, etc., dins del que permet la LO 4/1981).

Aquesta declaració no requereix autorització prèvia del Congrés: entra en vigor des de la seva publicació al BOE (o el moment que fixi el propi decret), tot i que immediatament s'activa el control parlamentari.

2. Primer tràmit parlamentari: comunicació al Congrés

La Constitució exigeix que el Govern doni compte immediat al Congrés dels Diputats de la declaració. A la pràctica, això s'articula en dos plans:

• Comunicació formal de la declaració, que es registra i s'inclou a l'ordre del dia del Ple.
• Possible compareixença del president del Govern o del ministre competent per explicar les raons, l'abast territorial (Ceuta, en aquest cas) i les mesures.

Si el Congrés no estigués reunit, ha de ser convoctat de forma immediata per conèixer la declaració. Aquest és ja un acte parlamentari rellevant, tot i que encara no es vota res si la durada no supera els 15 dies inicials.

3. Pròrroga de l'estat d'alarma: autorització parlamentària

El punt clau dels tràmits parlamentaris estrictes arriba amb la pròrroga:

• El Govern, si considera necessari prolongar l'estat d'alarma a Ceuta més enllà dels 15 dies inicials, ha de sol·licitar al Congrés una autorització de pròrroga.
• Presenta una sol·licitud motivada, on concreta:
  • Àmbit territorial (pot mantenir-se limitat a Ceuta o modificar-se).
  • Durada de la pròrroga proposada.
  • Mesures que es pretenen mantenir, modificar o afegir.
• La Mesa del Congrés qualifica la sol·licitud i l'inclou a l'ordre del dia d'un Ple.

Al Ple se celebra un debat en què:

• Intervé el Govern per defensar la pròrroga.
• Intervenen els grups parlamentaris fixant posició i, si escau, proposant condicions o modificacions (per exemple, limitar més l'àmbit territorial, acotar mesures concretes o reduir la durada).

Posteriorment es procedeix a una votació. La pròrroga s'aprova per majoria simple (més vots a favor que en contra), llevat que el Reglament estableixi algun matís procedimental addicional. El Congrés pot:

• Aprovar la pròrroga en els termes proposats pel Govern.
• Aprovar-la amb condicions (modificant termini, abast territorial o mesures aplicables).
• Rebutjar-la, cosa que suposa la fi de l'estat d'alarma en expirar el termini vigent.

4. Control parlamentari durant la vigència

Mentre estigui vigent l'estat d'alarma a Ceuta, el Congrés exerceix un control parlamentari ordinari i intensificat sobre el Govern. Pot utilitzar:

• Preguntes orals i escrites al Govern, en Ple o en comissió, sobre l'aplicació de les mesures a la ciutat autònoma.
• Interpel·lacions i mocions, per debatre i votar posicionaments polítics sobre la idoneïtat de l'estat d'alarma o de determinades restriccions.
• Compareixences periòdiques del president del Govern o dels ministres implicats, per informar sobre l'evolució de la situació.
• En casos extrems, moció de censura si la majoria de la Cambra considera inacceptable l'actuació de l'Executiu.

5. Revocació o finalització

El llevament de l'estat d'alarma es produeix:

• Automàticament quan expira el termini fixat en el decret o en la pròrroga autoritzada pel Congrés.
• Abans d'aquest termini, si el Govern aprova un nou reial decret que deixi sense efecte l'estat d'alarma a Ceuta (decisió governamental).

El Congrés no dicta directament un acte jurídic que revoqui l'estat d'alarma, però pot:

• Negar-se a prorrogar-lo, cosa que obliga a la seva finalització en vèncer el termini.
• Aprovar mocions o resolucions instaurant el Govern a llevar-lo o modificar-lo.
• Exercir un control polític intens que tingui conseqüències en l'estabilitat del Govern.

En resum, per declarar l'estat d'alarma en una ciutat autònoma com Ceuta la decisió inicial és del Govern, però la continuïtat, abast i condicions del règim depenen dels tràmits parlamentaris al Congrés: comunicació immediata, debat, autorització de pròrrogues i control polític constant.

Les competències i funcions de la ministra de Sanitat es determinen, amb caràcter general, per la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del Govern, i, de forma específica, pels reials decrets d'estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials i del propi Ministeri de Sanitat (entre altres, el Reial Decret 1047/2018, de 24 d'agost, pel qual es desenvolupa l'estructura orgànica bàsica del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, i les normes posteriors que el modifiquen i actualitzen).

1. Marc general: funcions de qualsevol ministre/a

La Llei 50/1997, del Govern (text al BOE), fixa l'estatut bàsic dels membres del Govern, inclosos els ministres i ministres. A partir d'aquesta llei, es pot sintetitzar que a la ministra de Sanitat li correspon, com a membre del Govern i titular d'un departament ministerial:

• Dirigir l'activitat del Ministeri, fixant les línies generals d'actuació dins de les directrius polítiques marcades pel president del Govern i pel Consell de Ministres.
• Exercir la potestat reglamentària en l'àmbit de les seves competències, mitjançant la proposta i signatura d'ordres ministerials i altres disposicions de caràcter general, sempre dins del marc de les lleis i dels reials decrets aprovats pel Consell de Ministres.
• Presentar al Consell de Ministres propostes relacionades amb el seu àmbit (anteprogrames de llei, reials decrets, acords, plans i estratègies sanitàries) per a la seva discussió i, si escau, aprovació col·legiada.
• Gestionar els recursos humans, materials i pressupostaris del departament, d'acord amb les lleis pressupostàries i amb l'organització que estableixen els reials decrets d'estructura orgànica.
• Representar el Ministeri davant altres administracions públiques, institucions i organismes nacionals i internacionals, tant en el pla polític com en el tècnic‑administratiu.
• Nombrar i cessar determinats alts càrrecs del seu departament (secretaris generals, directors generals, etc.), en els termes i amb els límits que fixin les normes d'organització del Govern i de l'Administració General de l'Estat.
• Respondre políticament davant el Congrés dels Diputats de l'actuació del seu departament, compareixent quan sigui requerida i responent a preguntes, interpel·lacions i sol·licituds d'informació.

La Llei 50/1997 també regula aspectes com el nombrament i cessament dels ministres pel Rei, a proposta del president del Govern; el règim d'incompatibilitats (prohibició d'activitats professionals o mercantils, entre altres); i les regles de suplència quan es produeix la seva absència o vacant, tot això aplicable igualment a la titular de Sanitat.

2. Marc específic: competències pròpies en matèria de sanitat

Les competències sectorials de la ministra de Sanitat es concreten en els reials decrets que estableixen i desenvolupen l'estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials i del Ministeri de Sanitat. En l'última dècada, aquesta regulació ha anat adaptant-se mitjançant successius reials decrets, entre els quals figura el Reial Decret 1047/2018, de 24 d'agost (BOE-A-2018-11841), que desenvolupa l'estructura de l'aleshores “Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social”, i posteriors normes que el modifiquen i reordenen.

En aquest marc orgànic, les funcions de la ministra poden resumir-se en què li correspon la direcció de la política del Govern en matèria de sanitat i, en particular, la conducció de les grans línies d'actuació en àmbits com:

• Política general de sanitat a nivell estatal, incloent l'ordenació bàsica del sistema sanitari i la coordinació de les actuacions de l'Administració General de l'Estat.
• Salut pública i prevenció, en el pla estatal i en coordinació amb altres departaments i institucions.
• Relacions amb les comunitats autònomes en matèria sanitària, a través dels òrgans de cooperació previstos en la normativa (consells interterritorials o altres òrgans col·legiats regulats en els reials decrets d'estructura).
• Planificació i cohesió del Sistema Nacional de Salut, fixant criteris comuns i marcs de referència estatals, dins de la distribució constitucional de competències.
• Direcció i supervisió dels òrgans superiors i directius del Ministeri (secretaries d'Estat, secretaries generals, direccions generals i organismes dependents), que assumeixen, per delegació o desconcentració, la gestió ordinària de les diferents polítiques sanitàries.
• Impuls i coordinació de la participació d'Espanya en organismes internacionals de salut, en col·laboració amb el Ministeri d'Afers Exteriors quan procedeixi.

3. Relació amb altres normes i adaptació organitzativa

Les normes sobre estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials —entre elles els reials decrets dictats emparats pel Reial Decret 139/2020, de 28 de gener, pel qual s'estableix l'estructura orgànica bàsica dels departaments ministerials, i les seves nombroses modificacions— reordenen periòdicament quines direccions generals i òrgans concrets depenen de la ministra de Sanitat i com es distribueixen internament les competències.

En conseqüència, tot i que el nucli de funcions de la ministra de Sanitat està fixat de forma estable per la Llei 50/1997 (direcció política, potestat reglamentària en el seu àmbit, gestió del departament i responsabilitat davant les Corts), el detall de les seves competències materials en sanitat s'ajusta mitjançant reials decrets d'estructura que poden canviar amb cada reorganització del Govern.

Mónica García Gómez (Madrid, 1974) és metgessa anestesiòloga i política, referent de l'esquerra madrilenya, la trajectòria de la qual combina la pràctica clínica a la sanitat pública amb l'activisme en defensa del sistema nacional de salut i, posteriorment, amb l'acció institucional a l'Assemblea de Madrid al capdavant de l'espai de Más Madrid. Tot aquest recorregut desemboca en el seu nomenament com a ministra de Sanitat al novembre de 2023.

Formació i carrera mèdica

Segons la seva fitxa biogràfica institucional, García es va graduar en Medicina per la Universitat Complutense de Madrid. Després de completar la seva formació, va desenvolupar la seva tasca assistencial com a anestesiòloga a l'Hospital 12 d'Octubre, un dels grans centres de referència de la sanitat pública madrilenya. Aquesta experiència clínica directa, en un hospital amb alta càrrega assistencial i complexitat, és el punt de partida d'un perfil que sempre s'ha reivindicat com a “metgessa de la pública” fins i tot després del seu salt a la política.

En aquesta etapa combina l'anestesiologia amb una creixent sensibilitat envers les condicions de treball dels professionals i l'organització del sistema sanitari. La biografia recollida a la base de dades de càrrecs públics subratlla que la seva identitat professional de base és la d'anestesiòloga, quelcom que ella mateixa ha reivindicat posteriorment com a ancoratge del seu discurs sobre la sanitat.

Activisme sanitari i associatiu

Abans d'entrar a les institucions, García es fa visible en l'àmbit de l'activisme sanitari. La biografia oficial destaca la seva participació activa en la defensa de la sanitat pública a través de l'Associació de Facultatius Especialistes de Madrid (AFEM). Des d'aquest espai s'implica en les mobilitzacions contra els processos d'externalització i privatització de serveis sanitaris a la Comunitat de Madrid.

Aquest activisme la situa en l'òrbita de la cridada “marea blanca”, el cicle de protestes de professionals i ciutadania en defensa de la sanitat pública. El seu paper combina la veu tècnica —com a especialista que coneix el funcionament intern dels hospitals— amb una creixent projecció pública, que serà determinant per al seu posterior salt a la política institucional.

Inicis en la política institucional: Assemblea de Madrid

A partir d'aquesta trajectòria de mobilització, Mónica García passa a ser diputada a l'Assemblea de Madrid. La fitxa de stakeholders indica que primer exerceix com a diputada autonòmica per Podemos i posteriorment s'integra al grup de Más Madrid, arribant a presidir el grup parlamentari.

A la Cambra de Vallecas s'especialitza en els debats de sanitat i en el control al Govern regional del Partit Popular. La seva biografia recull que el seu discurs s'articula al voltant de la defensa de la sanitat pública, la crítica als processos de privatització i la denúncia de les condicions laborals dels professionals sanitaris. Aquesta tasca parlamentària, sumada a la seva procedència de l'activisme mèdic, contribueix a consolidar la seva imatge de portaveu de la “sanitat pública madrilenya” davant dels Executius del PP.

Consolidació a Más Madrid i lideratge opositor

Amb la consolidació de Más Madrid com a projecte polític diferenciat de l'espai inicial de Podemos, García s'alinea amb el sector encapçalat per Íñigo Errejón. La biografia oficial subratlla la seva proximitat a Errejón i menciona explícitament que s'afegeix a la seva candidatura el 2019, en el marc de la reconfiguració de l'esquerra madrilenya.

A partir d'aquí, el seu pes polític creix. En els articles de premsa parlamentària posteriors es recorda que va encapçalar la llista de Más Madrid a les eleccions autonòmiques de 2021, en què la formació es va convertir en segona força a l'Assemblea. Més endavant tornarà a liderar la candidatura el 2023. Aquest doble encapçalament electoral consolida la seva figura com a referent del principal espai alternatiu al Partit Popular a la Comunitat de Madrid.

Paral·lelament, assumeix responsabilitats orgàniques al partit. La base de dades de càrrecs recull que ocupa la presidència de Más Madrid, i altres fonts periodístiques la descriuen com a líder regional de l'organització i coportaveu, cosa que reflecteix un lideratge tant institucional com intern.

Del lideratge autonòmic al Ministeri de Sanitat

Després de diversos anys com a diputada autonòmica, portaveu en sanitat i cap de cartell a les eleccions madrilenyes, Mónica García fa el salt a la política estatal. La fitxa de stakeholders assenyala que, al novembre de 2023, és nomenada ministra de Sanitat del Govern d'Espanya, cartera que assumeix deixant el seu escó a l'Assemblea de Madrid.

Per a llavors la seva trajectòria professional i política està marcada per tres trets principals que expliquen el seu perfil en el moment del nomenament: l'experiència clínica prolongada a la sanitat pública com a anestesiòloga; un activisme sostingut en defensa del sistema sanitari a través d'AFEM i de les mobilitzacions per la sanitat pública; i un recorregut parlamentari a l'Assemblea de Madrid en què passa de diputada d'oposició a líder de Más Madrid i a principal referent de l'oposició d'esquerres al PP madrileny. Aquesta combinació de metgessa d'hospital, activista i dirigent autonòmica és la que la porta a convertir-se en titular del Ministeri de Sanitat a finals de 2023.