El president del Govern, Pedro Sánchez, adverteix en un article a la revista nord-americana Foreign Affairs que el compromís dels governs amb la pau «s’ha afeblit» en les darreres dècades, un procés que, segons el seu parer, «condueix a una nova guerra mundial» en un escenari internacional marcat per «la militarització i la confrontació».
En el text, titulat en anglès «The World’s Last Chance for Peace» («L’última oportunitat per a la pau»), rebutja que s’assumeixi la guerra com «alguna cosa inevitable» i denuncia que «les guerres d’agressió, com les d’Ucraïna, el Líban o l’Iran, augmenten i sembren horror, ruïna i la por a una confrontació global. Els governs pensen cada vegada més en la guerra com una cosa per a la qual cal preparar-se i pressupostar».
Sánchez considera «perillós» que s’estandarditzi el conflicte armat i recorda que la «devastació» provocada per les dues guerres mundials del segle XX va portar que «els països s’unissin en un esforç comú: que la guerra deixés de ser un instrument legítim de la política d’Estat i passés a ser un acte il·legal». Tanmateix, lamenta que «en les darreres dècades» aquest compromís amb la pau «s’ha afeblit», especialment des de la invasió de l’Iraq el 2003, liderada pels Estats Units, un moment a partir del qual «la recerca de la pau ha anat enrere a l’agenda internacional».
En el seu anàlisi, sosté que «la creixent competència geopolítica i la desatenció o la indiferència envers els esforços multilaterals que durant dècades van posar fre a la guerra» empenyen el planeta cap a una «nova guerra mundial». Per això, reclama que els governs, inclòs el del Espanya, actuïn «per limitar la capacitat d’altres per lliurar la guerra» i reforcin les institucions internacionals, anomenades a ser «garants de la pau».
Com a resposta, defensa un «multilateralisme expansiu», que prefereix anomenar «maxilateralísme», entès com «una cooperació que abasti el major nombre possible de països, en lloc de limitar-se a petites coalicions “ad hoc”».
Callar davant la guerra és «covardia»
El cap de l’Executiu mostra la seva inquietud per l’assumpció progressiva de la guerra com «alguna cosa normal», en particular després d’agressions que «violen la Carta de les Nacions Unides» com la invasió russa d’Ucraïna o les actuacions dels Estats Units i Israel «atacant» l’Iran, mentre que els conflictes armats s’allarguen durant anys en escenaris com el Líban, Sudan o el Iemen.
Tal com s’exposa, no hi ha indicis que «aquesta tendència hagi d’aturar-se», a la vista d’uns pressupostos militars que «s’han disparat fins a nivells no vistos en generacions, en detriment de la despesa social i del desenvolupament», fins i tot en països «amb una llarga tradició de contenció militar, com Alemanya, Dinamarca, el Japó i Noruega», on, a més, s’està produint «la recuperació del servei militar». Afegeix «el retorn de l’amenaça de guerra nuclear» i la irrupció de la intel·ligència artificial, que «està dotant la guerra d’armes cada vegada més perilloses».
«En conjunt, aquestes dinàmiques multipliquen les probabilitats que qualsevol crisi desemboqui ràpidament en l’aniquilació del planeta», adverteix, i alerta que els Estats «estan fabricant els instruments de la catàstrofe a la velocitat esgarrifosa de la innovació, mentre que els instruments de control avancen al ritme, molt més lent, de la diplomàcia».
En aquest context, sosté que els canvis polítics globals «estan allunyant el món de la pau»: «El fan avançar cap a la militarització i la confrontació». Davant d’això, insisteix que callar és «un acte de covardia i de complicitat» i reivindica la postura del Govern i de la societat espanyola de rebuig a la guerra. Recorda que el seu Executiu «ha defensat les normes internacionals que marquen la diferència entre un ordre basat en regles i un altre governat per la força» i ha alçat la veu davant «els atacs armats que vulneren la Carta de les Nacions Unides».
Rebuig a l’objectiu del 5% del PIB en defensa
Sánchez reafirma igualment que Espanya no assumirà l’objectiu de destinar el 5% del PIB a la despesa militar plantejada en el si de l’OTAN. Argumenta que «la seguretat creix quan les societats són resilients, les desigualtats es redueixen i la ciutadania pot confiar en les institucions públiques». En aquest sentit, subratlla que el Govern ha acreditat el seu compromís amb la defensa europea i que Espanya és «un dels principals impulsors de l’autonomia estratègica de la Unió Europea», i recorda que la despesa en defensa s’ha triplicat des que va arribar a la Moncloa el 2018.
Defensa que mantenir a Espanya «una despesa en defensa proporcionada» ha fet possible «invertir 145.000 milions d’euros addicionals en protecció social, habitatge, sanitat i educació, i més de 30.000 milions en la transició ecològica». «Són polítiques que cohesionen la societat i, per tant, la fan més segura», sosté en el seu article.
Reforma de l’ONU i de les institucions financeres
El president del Govern planteja també la necessitat de «reforçar les institucions multilaterals» mitjançant «reformes de calat» que els permetin actuar de manera efectiva en favor de la pau i la seguretat. Entre les seves propostes, destaca «actualitzar l’estructura del Consell de Seguretat de Nacions Unides», actualment amb «seients permanents i dret de veto per a les cinc potències vencedores de la Segona Guerra Mundial, que en conjunt sumen tot just una quarta part de la població mundial», una configuració que «no reflecteix el món d’avui».
A més, defensa ampliar «el nombre de membres elegits del Consell», atorgant els nous llocs «principalment a països de regions poc representades, en particular Àfrica i Amèrica Llatina», i per «restringir estrictament el poder de veto dels membres permanents, en especial quan el Consell de Seguretat deliberi sobre casos d’atrocitats massives, genocidi, crims de lesa humanitat i crims de guerra».
En paral·lel, reclama una «transformació estructural de les institucions financeres internacionals», especialment del Fons Monetari Internacional (FMI) i del Banc Mundial. Al seu parer, «la distribució del poder de vot en ambdues continua reflectint els equilibris econòmics del segle XX i, per convenció, un europeu està sempre al capdavant del FMI i un nord-americà, del Banc Mundial. Això s’ha d’acabar».