El jutge rebutja imputar Zapatero per malversació per les joies rebudes durant la seva etapa al Govern

El 6 de novembre de 2026, les diligències principals del cas Plus Ultra continuen en fase d'instrucció a l'Audiència Nacional, sota la direcció del jutge José Luis Calama. La investigació segueix oberta, amb actuacions policials, pericials i declaracions pendents; a les fonts consultades no consta l'obertura de judici oral ni l'arxiu definitiu d'aquesta causa.

Termini d'investigació: s'està valorant la seva pròrroga

L'esdeveniment processal més immediat és el venciment del termini d'instrucció, previst per al 28 de novembre de 2026. Segons la informació publicada per Público sobre la pròrroga, el magistrat ha concedit cinc dies a la Fiscalia i a les parts per pronunciar-se sobre una ampliació, precisament perquè queden diligències per practicar. Per tant, cal distingir entre aquest tràmit d'audiència i una pròrroga ja acordada: la informació disponible descriu la primera.

Diligències patrimonials i policials

Una de les línies actives se centra en les joies intervingudes a José Luis Rodríguez Zapatero. Un informe de la joieria Yanes les hauria valorat en aproximadament 1,02 milions d'euros i considerat molt probable el seu origen asiàtic. El jutge ha encarregat a la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal de la Policia Nacional identificar el fabricant mitjançant el punxó de les peces de més valor, amb possible col·laboració d'Interpol i Europol, segons la informació del 3 de novembre.

En aquesta mateixa línia, Calama ha rebutjat la sol·licitud de la defensa de Zapatero d'enviar una comissió rogatoria a l'Aràbia Saudita —una petició judicial de cooperació per obtenir proves allà— sobre la procedència de les joies. El motiu publicat és la manca d'un element objectiu mínim que justifiqués aquesta actuació. Aquesta negativa afecta una diligència concreta, no suposa el tancament de la investigació patrimonial.

Declaracions i situació dels investigats

Les filles de l'expresident, Alba i Laura Rodríguez Espinosa, tenen assenyalada la seva declaració com a investigades per al 30 de novembre, segons la informació recollida per RTVE sobre Plus Ultra. La seva incorporació al procediment, juntament amb la secretària de l'expresident, María Gertrudis Alcázar, va ser comunicada al juny per Demócrata. La data anunciada queda després del venciment actual de la instrucció, fet que fa especialment rellevant la decisió sobre la seva ampliació.

Respecte dels directius Julio Martínez Sola i Roberto Roselli, consten citacions anunciades per al 7 i el 8 de setembre, respectivament. Les fonts consultades no permeten precisar aquí el resultat d'aquestes compareixences, per la qual cosa no s'han de presentar com a diligències encara pendents només a partir d'aquell assenyalament.

Abast de la causa i actuacions paral·leles

El nucli de les investigacions continua sent el presumpte ús irregular del rescat de 53 milions d'euros concedit a l'aerolínia i les possibles operacions de blanqueig vinculades al seu entorn empresarial. Les actuacions inclouen anàlisi financer, documentació bancària i societària, rastreig patrimonial i cooperació internacional, com recull la informació sobre el sumari. També s'ha publicat que les investigacions aprofundeixen en el possible paper de l'empresari Camilo Ibrahim Issa.

Convé separar la causa principal de la investigació paral·lela sota secret coneguda al maig i de les actuacions sobre filtracions. Tampoc s'ha de confondre amb la investigació anterior sobre la concessió del rescat, arxivada a Madrid el 2023. En definitiva, el procediment actual no està tancat: segueix reunint proves, sense que els indicis publicats equivalguin a responsabilitats penals acreditades.

El president del Govern a Espanya és la màxima autoritat del poder executiu i la seva posició està definida principalment a la Constitució de 1978, sobretot als articles 97 a 100, i complementada per la pràctica parlamentària. Les seves competències s'articulen sempre dins del marc de l'Estat parlamentari: respon políticament davant el Congrés dels Diputats.

1. Direcció de l'acció del Govern

La funció central del president és dirigir l'acció del Govern (art. 97 CE). Això significa:

• Fixar les línies generals de la política del Govern (econòmica, social, exterior, de seguretat, etc.).
• Coordinar i orientar l'actuació dels diferents ministeris, resolent conflictes entre ells.
• Garantir la unitat de criteri al Consell de Ministres i envers les Corts Generals.

Tot i que cada ministre dirigeix el seu departament, la unitat de la política governamental depèn del president, que actua com el seu “cap polític”.

2. Representació del Govern i responsabilitat política

La Constitució atribueix al president la representació del Govern: és la cara visible de l'executiu davant:

• Les Corts Generals, compareixent i responent a preguntes i interpel·lacions.
• El Rei, en les relacions formals entre Corona i Govern (informes periòdics, proposta de ministres, etc.).
• Altres poders i institucions de l'Estat, i en la pràctica, davant l'opinió pública i a nivell internacional.

El president és a més el principal responsable polític del Govern davant el Congrés: la moció de censura es dirigeix contra ell i la qüestió de confiança la planteja ell mateix per verificar el suport parlamentari.

3. Nomenament i cessament de ministres

Segons la Constitució, el president proposa el nomenament i cessament dels ministres al Rei, que els formalitza. En la pràctica això implica:

• Decidir l'estructura del Govern (quins ministeris existeixen i amb quines competències, dins del marc legal).
• Designar les persones que ocuparan les carteres ministerials.
• Rellevar o remodelar ministres quan ho consideri oportú.

D'aquesta manera, el president configura el seu equip i ajusta l'organització de l'Executiu al seu programa polític.

4. Relació amb el Rei i formació del Govern

La Constitució estableix que el Rei nomena el president del Govern, però prèviament el candidat ha d'obtenir la confiança del Congrés. El paper del president, un cop investit, inclou:

• Proposar al Rei el nomenament de ministres.
• Participar en la contrafirma dels actes del Rei vinculats al Govern, cosa que implica responsabilitat política sobre ells.
• Informar regularment el Rei sobre els assumptes d'Estat, encara que aquestes comunicacions són reservades.

5. Direcció de la política interior i exterior, defensa i administració civil i militar

L'article 97 CE assenyala que el Govern dirigeix la política interior i exterior, l'Administració civil i militar i la defensa de l'Estat. El president, com a cap del Govern, exerceix aquesta direcció general:

• Marca l'orientació de la política interior (reformes legislatives, polítiques públiques, relació amb les comunitats autònomes).
• Impulsa i coordina la política exterior juntament amb el ministre d'Afers Exteriors, representant Espanya en cimeres i negociacions clau.
• Assumeix un paper central en matèria de defensa i seguretat, encara que les funcions operatives s'articulen a través del Ministeri de Defensa i altres òrgans.

6. Iniciativa i coordinació legislativa

La Constitució no reserva expressament al president una iniciativa legislativa pròpia, però com a director del Govern:

• Decideix l'agenda legislativa de l'Executiu: quins projectes de llei es presenten i amb quina prioritat.
• Autoritza l'aprovació i posterior remissió a les Corts de projectes de llei i, si escau, de reials decrets-lleis que aprova el Consell de Ministres.
• Coordina la posició del Govern en la tramitació parlamentària, incloses esmenes i negociacions amb els grups.

D'aquesta manera, el president és el principal impulsor de l'estratègia legislativa governamental.

7. Dissolució de les Càmeres i convocatòria d'eleccions

Una de les competències més rellevants del president és la de proposar al Rei la dissolució del Congrés, del Senat o d'ambdues Càmeres i la convocatòria d'eleccions generals, en els termes que marca la Constitució i la legislació electoral. Aquesta facultat:

• Li permet anticipar eleccions si considera esgotada la legislatura o bloquejada la governabilitat.
• Està subjecta a límits (per exemple, no pot usar-se en determinats períodes concrets, com durant un estat d'excepció sense autorització legal específica).

8. Responsabilitat i control parlamentari

Totes aquestes competències s'exerceixen sota el principi de responsabilitat política davant el Congrés. El president:

• Ha de sotmetre's al control parlamentari mitjançant preguntes, interpel·lacions i compareixences.
• Pot perdre el càrrec si prospera una moció de censura constructiva o si no supera una qüestió de confiança.

En resum, la Constitució configura el president del Govern com el centre de la direcció política de l'Executiu i de la seva relació amb el Parlament, però sempre dins d'un sistema en què la seva continuïtat depèn de mantenir la confiança de la majoria del Congrés.

A Espanya, els obsequis de més rellevància institucional rebuts per alts càrrecs han d'incorporar-se al patrimoni de l'Administració corresponent. La regla no estableix una quantitat econòmica única: distingeix entre les atencions socials o de cortesia, els regals que no poden acceptar-se per a benefici personal i els obsequis que han de quedar en mans públiques.

1. L'obligació legal principal

L'article 26.2.b).6è de la Llei 19/2013 de transparència disposa:

«No acceptaran per a si regals que superin els usos habituals, socials o de cortesia, ni favors o serveis en condicions avantatjoses que puguin condicionar el desenvolupament de les seves funcions. En el cas d'obsequis d'una major rellevància institucional es procedirà a la seva incorporació al patrimoni de l'Administració Pública corresponent».

Per tant, no tot regal esdevé automàticament patrimoni públic. Tampoc no n'hi ha prou amb lliurar a l'Administració un regal per considerar permesa qualsevol acceptació: la prohibició d'obtenir avantatges personals i l'obligació d'incorporar determinats obsequis són regles diferents.

2. Què s'ha de valorar

• La naturalesa de l'obsequi: si constitueix una atenció habitual de cortesia o té una rellevància institucional que exigeix la seva incorporació pública.
• La seva relació amb les funcions: s'ha d'examinar si pot condicionar l'actuació del destinatari o proporcionar-li un avantatge personal incompatible amb el càrrec.
• L'Administració destinatària: la llei exigeix incorporar-lo al patrimoni de l'Administració corresponent, no necessàriament al patrimoni estatal.

El precepte no fixa un llindar general en euros, ni defineix exhaustivament la rellevància institucional. No es pot deduir d'ell que qualsevol regal situat per sota d'una xifra concreta sigui admissible. Les regles específiques de cada institució poden concretar la seva aplicació.

3. Com es formalitza l'adquisició pública

Quan la incorporació s'articula com una donació a l'Administració General de l'Estat, hi entren en joc la Llei 33/2003 del Patrimoni i el Reial Decret 1373/2009. Aquest procediment no s'ha de confondre amb l'obligació de lliurar un obsequi institucional.

• Cal acreditar la identitat i capacitat del donant, la seva voluntat fefaent de donar, la seva titularitat sobre el bé i les càrregues existents; si actua un representant, també el seu poder.
• La Direcció General del Patrimoni de l'Estat avalua la procedència d'acceptar la donació i pot sol·licitar informes sobre el bé i les seves càrregues. Si existeix una destinació concreta, es demana informe del departament competent.
• La resolució d'acceptació requereix informe jurídic previ i s'ha de notificar al donant.

Segons l'article 21 de la Llei 33/2003, correspon acceptar al ministre d'Hisenda, amb les excepcions legals: els béns mobles amb finalitat assenyalada poden ser acceptats pel ministre competent; en organismes públics, pels seus presidents o directors. Si les càrregues superen el valor adquirit, es requereixen raons d'interès públic degudament justificades.

4. Lliurament, control i abast territorial

La Llei 33/2003 obliga a comunicar les ofertes de donació als serveis patrimonials d'Hisenda o a l'organisme beneficiari. L'article 26 esmentat no estableix un termini uniforme de lliurament ni un registre general de regals.

La Llei 3/2015 d'alts càrrecs regula, en l'àmbit estatal, els conflictes d'interessos i les declaracions patrimonials. Declarar un bé personal no equival a incorporar-lo al patrimoni públic.

Finalment, propietat pública no significa necessàriament domini públic: la Llei 33/2003 estableix com a regla l'adquisició amb caràcter patrimonial, excepte disposició contrària i sense perjudici del seu posterior destí a l'ús o servei públic. Per a comunitats autònomes i entitats locals, s'han d'aplicar també les seves normes patrimonials i de conducta específiques.