Si Pedro Sánchez no aconsegueix formar Govern després del 29N, la seva continuïtat al capdavant del PSOE obriria un dilema: conservar al dirigent que mobilitza a una part de l'esquerra o rellevar al polític que concentra el rebuig dels seus adversaris. Una dimissió podria perseguir alguna cosa més que tancar una Presidència. També podria buscar que els socialistes recuperessin espai polític abans de les municipals de 2027.
DEMÓCRATA va publicar ahir, 22 d'octubre, una anàlisi de la consultora Imma Aguilar Nàcher, que situava aquesta possibilitat en el debat. Sota el títol ¿Y si la fuerza del amor no es suficiente?, plantejava que Sánchez abandonaria el lideratge socialista si no aconseguia formar Govern. L'autora ho presentava com una interpretació del seu comportament, no com informació sobre les seves intencions.
L'argument afectiu té antecedents concrets. En la seva carta del 24 d'abril de 2024, Sánchez es va descriure com un home "profundament enamorat de la meva dona" al explicar els seus dubtes sobre la continuïtat. El passat 17 d'octubre, a Fuenlabrada, va tornar a col·locar a Begoña Gómez al centre de la seva intervenció amb una declaració d'amor i un petó davant la militància.
Analitzar la dimensió política d'aquests gestos no qüestiona l'afecte que pugui sentir per la seva esposa, com qualsevol altre dirigent per la seva parella. Sentiment i comunicació poden coexistir. El rellevant és que Sánchez ja ha incorporat la seva vida familiar a l'explicació pública de les seves decisions.
Aquest precedent permet examinar una possible comiat, però no anticipar-lo: a l'abril de 2024 va decidir quedar-se i el seu discurs actual segueix orientat a governar. Els cinc arguments següents descriuen incentius per a una retirada si no pogués fer-ho; no acrediten que l'estigui preparant.
1. Treure a PP i Vox l'adversari que manté unit el seu discurs
El primer incentiu seria alterar l'eix de la confrontació. L'antisanchisme permet reunir crítiques a la gestió, als pactes parlamentaris i a l'entorn del president sota una mateixa figura. La campanya del PP ofereix exemples recents: el 17 d'octubre, Miguel Tellado va centrar part de la seva intervenció a Granada en identificar al sanchisme amb la corrupció i en reclamar la sortida de Sánchez.
Si el PSOE perdés el Govern i Sánchez seguís com a cap de l'oposició, els seus adversaris conservarien un objectiu conegut. PP i Vox podrien prolongar la confrontació de la precampanya, ara des d'una posició reforçada per les urnes. Per al PSOE, el risc seria canviar de posició institucional sense aconseguir canviar de conversa.
Una retirada dificultaria aquesta continuïtat. Amb un altre lideratge socialista, la dreta hauria de confrontar amb un interlocutor diferent i dedicar més atenció a les seves pròpies decisions. Si PP i Vox governessin junts, els seus acords, discrepàncies i compromisos incomplerts podrien adquirir més protagonisme davant de la denúncia permanent de l'anterior president.
L'efecte tindria límits. La dreta podria seguir impugnant el seu llegat i presentar el successor com una continuïtat. A més, Sánchez també mobilitza qui s'oposen a PP i Vox. El relleu reduiria un focus de rebuig a costa d'arriscar una font d'adhesió: el saldo electoral dependria de qui el substituís i amb quin projecte.
2. Evitar que el PSOE afronti dues derrotes: perdre el Govern i quedar-se sense projecte
La segona raó seria organitzativa. Perdre La Moncloa suposa perdre capacitat d'iniciativa governamental, visibilitat institucional i la possibilitat de convertir propostes en decisions. Un partit que passa a l'oposició necessita reconstruir la seva agenda amb instruments diferents.
En aquest escenari, un PSOE bolcat a defensar permanentment el seu líder i la seva etapa de Govern podria trobar més dificultats per explicar què proposa per al futur. La pressió política sobre la seva gestió i el debat públic sobre els procediments judicials podrien absorbir bona part de la seva activitat. Una renovació oferiria l'oportunitat de separar la defensa del que s'ha realitzat de l'elaboració d'una alternativa.
Es tractaria de recuperar autonomia política. La sortida de Sánchez no alteraria per si mateixa cap procediment judicial ni eximiria a ningú de rendir comptes. Tampoc la permanència en el Govern hauria de confondre's amb protecció davant dels tribunals.
Ara bé, la investigació comparada obliga a considerar el risc contrari. Despina Alexiadou i Eoin O’Malley van estudiar partits de nou països durant 25 anys i van trobar evidència compatible amb una major inestabilitat de lideratge i un deteriorament electoral després de la marxa de dirigents forts. El seu treball, publicat a European Journal of Political Research, no permet pronosticar el cas espanyol, però qüestiona que substituir el líder n’hi hagi prou per recuperar el partit.
Per això, la utilitat d'una dimissió dependria de la transició: una direcció reconeguda, una estratègia i una distribució clara de responsabilitats. Si obrís una guerra de successió, podria agreujar precisament la debilitat que pretenia evitar.
3. Facilitar acords amb el PP: el que suggereix Robles i el que no demostra
Un relleu podria reduir el cost polític de determinats acords entre PP i PSOE. Després d'una campanya molt centrada en Sánchez, als populars podria resultar-los més senzill justificar un pacte institucional amb una nova direcció socialista. El PSOE, per la seva banda, tindria marge per combinar oposició i acords sense que cada negociació s'interpretés exclusivament com una victòria o una derrota personal de l'expresident.
Aquesta possibilitat adquireix interès amb l'elecció de Margarita Robles com a número dos de la candidatura socialista per Madrid, confirmada. La seva trajectòria institucional i el seu perfil moderat permeten interpretar la decisió com una senyal cap a electors que valoren l'experiència i la interlocució entre partits.
4. Donar veu als territoris abans de les municipals de 2027
El calendari afegeix un incentiu concret. Les eleccions locals i autonòmiques previstes per maig de 2027 arribarien pocs mesos després del 29N. El mateix PSOE ja ha organitzat processos de primàries per escollir aquestes candidatures. El resultat de les generals condicionarà, per tant, una campanya territorial que té la seva pròpia agenda.
Si el debat nacional seguís concentrat en Sánchez, alcaldes i candidats socialistes podrien tornar a trobar-se defensant el líder abans d'explicar la seva gestió o les seves propostes. Una sortida els oferiria la possibilitat de recuperar protagonisme: parlar d'habitatge, transport, serveis públics o projectes locals amb menys dependència de la confrontació de Madrid.
Perquè funcionés, el relleu hauria d'acompanyar-se d'autonomia efectiva. Canviar el secretari general mantenint totes les campanyes subordinades al mateix debat nacional barely modificaria el problema.
També importa el temps. Una successió ràpida i acceptada podria permetre recompondre el partit abans de maig. Una disputa prolongada consumiria aquests mesos i obligaria els candidats a competir sota una imatge de divisió. El mateix calendari que aconsellaria renovar pot convertir-se en una raó per ajornar el relleu si no existeix una alternativa preparada.
5. Preservar la seva autoritat a l'esquerra i deixar oberta una possible tornada
La cinquena raó afectaria el propi Sánchez. Una sortida presentada com una decisió personal i un servei al PSOE podria ajudar-lo a preservar el reconeixement dels seus seguidors, en lloc de sotmetre el seu lideratge a un desgast prolongat des de l'oposició.
Aquí encaixa la hipòtesi de l'amor plantejada per Imma Aguilar. Si el projecte de Govern deixés de ser viable, el cost familiar podria adquirir un altre significat en la seva explicació pública. El dirigent que va justificar resistir per continuar la seva tasca podria sostenir que ha arribat el moment de cuidar la seva vida personal i deixar espai a qui han de reconstruir el partit.
La credibilitat d'aquesta comiat dependria també de com assumís el resultat i la seva responsabilitat. Una apel·lació emocional pot acompanyar la rendició de comptes; si pretengués substituir-la, correria el risc de semblar una forma d'eludir la derrota.
La possibilitat de tornar té un precedent en la seva trajectòria. Sánchez va dimitir com a secretari general a l'octubre de 2016 i va recuperar el lloc a les primàries de maig de 2017. Aquesta experiència explica per què una retirada seva podria interpretar-se com alguna cosa diferent d'un final definitiu.
Però tornar després d'una crisi interna no seria el mateix que fer-ho després d'una llarga Presidència i una pèrdua del Govern. Mantenir influència pública tampoc garanteix recuperar vots. Un eventual retorn dependria de l'evolució del país, de la nova direcció socialista i de que militants i electors volguessin tornar a confiar en ell.
La hipòtesi encercla una tensió final: Sánchez podria marxar per permetre que el PSOE deixés de dependre de Sánchez. Si el seu successor visqués pendent del seu retorn, aquesta renovació quedaria incompleta. Preservar la seva autoritat exigiria també acceptar que el partit pogués construir un futur sense ell.