Feijóo i Ayuso es retroben després de les diferències per la financiació i la polèmica de l'àtic: Getafe mesura la unitat del PP

A data d’avui, 5 de setembre de 2026, la reforma integral del model de finançament autonòmic dissenyada pel Govern encara no està en tramitació parlamentària com a llei orgànica específica a les Corts Generals. El que existeix és: d’una banda, una proposta política ja aprovada al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF); i, d’altra banda, diversos projectes de llei parcials sobre recursos i sostenibilitat financera del sistema, que sí que estan en curs al Congrés.

1. Situació de la reforma del model en sentit estricte

L’esdeveniment més recent el recull l’article de Demòcrata “El Consell de Política Fiscal aprova la reforma del finançament autonòmic…” . El CPFF ha aprovat la proposta del Govern per redissenyar el sistema, amb el suport de Catalunya i Canàries i el rebuig de la majoria de comunitats de règim comú.

Tanmateix, aquest acord del CPFF no implica que la reforma estigui ja a les Corts. Segons el mateix text:

• El que s’ha aprovat és el marc polític i financer del nou model, no una llei en vigor.
• El Govern ha de redactar ara els avantprojectes de llei que desenvolupin la reforma.
• Aquests avantprojectes hauran de passar per:
  • Primera aprovació en Consell de Ministres.
  • Tràmit d’audiència pública i informes (inclòs, previsiblement, el Consell d’Estat).
  • Segona aprovació en Consell de Ministres.
  • Remissió al Congrés com a projectes de llei (en plural).

L’article mateix subratlla que la peça central serà la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA), que exigirà majoria absoluta (176 vots) al Congrés en la votació final sobre el conjunt del text. A dia d’avui, aquesta majoria parlamentària no està garantida, i el Govern necessita bona part dels seus socis d’investidura, incloent-hi previsiblement Junts.

Ni la recerca institucional ni les agendes recents del Congrés i Senat reflecteixen encara un “Projecte de Llei Orgànica de reforma del sistema de finançament autonòmic” registrat i en tramitació. La mateixa nota oficial d’Hisenda de l’1 de juny de 2026 (Hisenda iniciarà les reunions bilaterals…) parla de “iniciar el tràmit parlamentari amb l’objectiu que s’aprovi abans de finalitzar l’any”, cosa que confirma que aquest tràmit encara no havia començat formalment.

2. Iniciatives legislatives relacionades ja en curs

Tot i que la reforma global del model no està encara a les Corts, sí que hi ha projectes de llei del Govern sobre finançament territorial i sostenibilitat financera en tramitació que afecten l’entorn del sistema:

• Projecte de Llei Orgànica de mesures excepcionals de sostenibilitat financera per a les comunitats autònomes de règim comú (expedient 121/000079, autor Govern). Modifica, entre altres normes, la LOFCA per articular l’assumpció parcial de deute autonòmic i el funcionament de fons específics. Es troba al Congrés amb el termini d’esmenes ja tancat i amb esmenes a la totalitat presentades.
• Projecte de Llei per la qual s’adopten mesures relatives als recursos dels sistemes de finançament territorial, procedent del Reial Decret‑llei 13/2026 (expedient 121/000100). El seu estat a 26 de juny de 2026 és d’obertura de termini d’esmenes, tramitació d’urgència, amb ampliacions posteriors del termini fins a setembre.
• Un altre Projecte de Llei homònim procedent del RDL 6/2025 (121/000065) i altres decrets‑llei de 2024‑2025 incorporen regles sobre entregues a compte, liquidacions i mecanismes de finançament del sistema, també amb terminis d’esmenes ampliats.

Aquestes normes ajusten paràmetres clau del sistema de recursos de comunitats i entitats locals (entregues a compte, liquidacions, fons de finançament, condonació o assumpció de deute), però no constitueixen encara la “reforma integral del model” que el Govern ha presentat al CPFF.

3. Balanç: en quin punt real està la tramitació

Amb tota aquesta informació, la situació es pot resumir així:

• La reforma del model de finançament autonòmic ha superat el primer aval polític del CPFF, en una votació molt dividida territorialment.
• El Govern ha detallat l’esquema i ha iniciat reunions bilaterals amb les comunitats per polir el disseny i preparar els textos legals.
• No consta encara, al setembre de 2026, un projecte de llei orgànica de reforma del sistema formalment registrat i en tramitació al Congrés o Senat.
• Sí que estan en curs projectes de llei orgànica i ordinària conexes (sostenibilitat financera, recursos dels sistemes de finançament territorial, actualització d’entregues a compte…), que preparen el terreny financer i jurídic.
• L’Executiu manté com a objectiu, segons Demòcrata i les notes d’Hisenda, completar la tramitació parlamentària abans que acabi 2026 per aplicar el nou model des de l’1 de gener de 2027, però aquest calendari depèn que aconsegueixi una majoria absoluta avui incerta.

En síntesi, la reforma es troba encara en una fase prelegislativa avançada i envoltada de legislació parcial ja en marxa, però no ha entrat encara en la fase central de tramitació parlamentària de la llei orgànica que ha de redefinir el model.

El president nacional del Partit Popular (PP) no és només el màxim dirigent orgànic, sinó també el vèrtex polític que articula i coordina els governs autonòmics del partit. Les seves competències en aquest terreny combinen el que recullen els Estatuts i la pràctica política recent sota el lideratge d’Alberto Núñez Feijóo.

Marc estatutari: òrgans de coordinació territorial

Els nous Estatuts aprovats al XXI Congrés Nacional del PP (juliol de 2025) reforcen explícitament la coordinació entre la direcció nacional i els càrrecs autonòmics:

• Consell de Presidents Autonòmics: segons la ponència d’Estatuts, aquest òrgan està integrat pel president nacional del PP, el secretari general, els presidents autonòmics del partit i els presidents de comunitats i ciutats autònomes governades pel PP. Ha de reunir-se almenys una vegada cada tres mesos. És el principal fòrum estatutari on el president nacional:
  • Comparteix l’estratègia política general.
  • Contrasta i harmonitza les polítiques autonòmiques amb la línia nacional.
  • Busca una posició comuna davant debats estatals (finançament autonòmic, migració, fons europeus, etc.).
• Altres òrgans de coordinació: la mateixa ponència crea o reforça altres instruments que, tot i que no es limiten a l’autonòmic, s’engarcen amb ell i depenen de la cúpula que encapçala el president:
  • Comitè d’Alcaldes de Grans Ciutats, per coordinar polítiques municipals i alinear-les amb el projecte nacional.
  • Comitès de coordinació entre diputats provincials, cabildos i consells, que completen la xarxa territorial sota la direcció de “Gènova”.
• Presidència com a eix de l’organització: els Estatuts es presenten com el disseny d’un “partit organitzat, engrassat i que serveix la societat” i s’insisteix que s’està triant el president del PP com a futur president del Govern. Això reforça el paper del president nacional com a referència jeràrquica i política per als “barons” i els governs autonòmics.

En paral·lel, l’estructura de la cúpula (vicesecretaries de Política Autonòmica i Municipal, Coordinació Territorial, etc.) es concep com a equip del president nacional per articular aquesta xarxa de governs regionals i grups parlamentaris.

Pràctica política: coordinació amb “barons” i presidències autonòmiques

Més enllà del formal, la coordinació entre el president nacional i els barons autonòmics es concreta en diverses pràctiques estables:

• Cimera periòdica amb presidents autonòmics del PP: Feijóo ha impulsat reunions conjuntes per fixar una posició comuna en temes com el finançament autonòmic o la distribució de fons europeus. En una d’aquestes cites, tots els presidents autonòmics del PP es van comprometre, per exemple, a rebutjar una “bilateralitat enganyosa” i reclamar que la negociació del finançament es faci en fòrums on hi siguin totes les comunitats.
• Direcció de l’estratègia davant el Govern central: els governs autonòmics del PP es presenten com a “mirall” d’un futur govern nacional de Feijóo. Des de la direcció es coordinen posicions sobre fiscalitat, corrupció, migració o política social, i es demana a les autonomies que actuïn com a “xarxa de seguretat de principis i responsabilitat” davant la política de l’Executiu central.
• Coordinació parlamentària autonòmica: tot i que la coordinació operativa recau en la Secretaria General i la Vicesecretaria de Política Autonòmica, ho fan sota el lideratge polític del president nacional. Reunions amb portaveus autonòmics i taules temàtiques (per exemple, la “Taula de l’Autònom” amb consellers de diferents comunitats) busquen unificar iniciatives legislatives i missatges, perquè els governs del PP projectin una imatge coherent a tot el territori.
• Orientació en pactes i relacions amb altres partits: en la negociació de governs i pressupostos amb Vox o altres forces, la línia política i les “línies vermelles” (Constitució i legalitat) es fixen des de la direcció nacional. Els presidents autonòmics negocien, però dins d’un marc definit pel lideratge central, que busca evitar dissonàncies territorials que comprometin el relat nacional.
• Homologació de “models” autonòmics: el discurs de Feijóo ha emfatitzat que “el model és Madrid i les comunitats on governa el PP”, posant com a referència polítiques d’habitatge, transport o fiscalitat perquè la resta d’executius autonòmics populars s’alineïn amb aquestes experiències considerades d’èxit.
• Control de temps i candidats: el president nacional marca el calendari de proclamació de candidats a presidències autonòmiques i alcaldies de capitals. És una palanca de poder orgànic que condiciona la relació amb els barons, en vincular la continuïtat dels seus lideratges autonòmics a l’estratègia nacional.

Equilibri entre autonomia i direcció central

En conjunt, el president nacional del PP actua com a:

• Director polític que defineix la línia general i el marc d’aliances i pactes.
• Coordinador estatutari a través del Consell de Presidents Autonòmics i altres òrgans de coordinació.
• Àrbitre intern en conflictes de relat o estratègia entre territoris, especialment quan afecten debats nacionals sensibles.

Els governs autonòmics conserven marge per adaptar el discurs a les seves realitats, però l’arquitectura estatutària i la pràctica de l’última etapa mostren una centralització significativa de l’estratègia al voltant del president nacional i el seu equip a “Gènova”.

Des del punt de vista jurídic, una comunitat autònoma no ha de “complir requisits” especials per acudir a una reunió de finançament convocada pel Ministeri d’Hisenda, més enllà de rebre la convocatòria i designar vàlidament els seus representants. La resta són regles de competència, procediment administratiu i, sobretot, decisions polítiques.

1. Convocatòria de la reunió

En els fòrums formals de finançament (per exemple, el Consell de Política Fiscal i Financera, CPFF) la convocatòria correspon al Ministeri d’Hisenda, que actua com a òrgan convocant d’un òrgan col·legiat mixt (Estat–CCAA). Amb caràcter general:

• La convocatòria ha d’indicar data, hora, lloc (o mitjà telemàtic) i ordre del dia.
• Es comunica a les comunitats autònomes pels canals oficials (normalment a les presidències i/o conselleries competents en Hisenda).
• No existeix, com a regla general, un “deure jurídic” de contestar afirmativament; l’assistència és una facultat política, tot i que normativament es fomenta la participació lleial.

L’acceptació o rebuig té sobretot efectes pràctics i polítics:

• Si s’acudeix, la comunitat pot participar en el debat i en l’adopció d’acords, dins de la distribució de vots prevista en la normativa de l’òrgan.
• Si no s’acudeix, la reunió pot celebrar-se igualment si es compleix el quòrum previst; la comunitat absent no participa en l’acord i perd capacitat d’influir.

2. Qui pot representar la comunitat

La Constitució i els Estatuts d’Autonomia reconeixen a les comunitats autonomia política i la seva pròpia organització institucional. En la pràctica:

• Al CPFF, la representació ordinària correspon al conseller o consellera d’Hisenda o equivalent, o a qui el Govern autonòmic designi.
• El president autonòmic pot assistir quan així ho acordi el seu Govern, però no és jurídicament imprescindible.
• Altres alts càrrecs (secretaris generals, directors generals) poden acudir, sempre que existeixi una delegació formal de representació, d’acord amb la normativa autonòmica d’organització i la Llei 40/2015 (règim jurídic del sector públic).

El rellevant no és el rang concret, sinó que la persona que seu a la taula:

• Compti amb habilitació formal per representar la comunitat en aquest òrgan.
• Pugui assumir compromisos en nom del Govern autonòmic, dins dels marges que aquest li hagi fixat.

3. Obligació o facultat d’assistir?

Ni la Constitució ni la LOFCA imposen, amb caràcter general, una obligació coactiva d’assistir a les reunions de coordinació financera. La participació es vincula al principi de lleialtat institucional i a la cooperació entre l’Estat i les comunitats.

En conseqüència:

• La comunitat pot decidir no acudir o enviar una representació de menor rang.
• No es preveu, en termes generals, una sanció jurídica per la inassistència (multes, pèrdua automàtica de drets, etc.).
• Sí que pot haver-hi conseqüències en termes de pes polític en la negociació i d’imatge pública.

4. Límits constitucionals i legals

La Constitució (articles 137, 156 i 157) i la LOFCA fixen el marc bàsic:

• Garantitzen l’autonomia financera de les comunitats dins de la coordinació general amb Hisenda estatal.
• Preveuen instruments de cooperació i coordinació, entre ells òrgans com el CPFF.
• Els acords que s’adoptin en aquests òrgans han de respectar la Constitució, les lleis orgàniques (inclosa la LOFCA) i els estatuts d’autonomia.

Des del punt de vista de procediment administratiu:

• S’apliquen supletòriament els principis de la Llei 39/2015 (transparència, audiència, motivació dels actes, etc.).
• Els acords poden tenir naturalesa d’acte administratiu, de recomanació política o de base per a posteriors normes o convenis.

5. No assistència i abandonament de la reunió

Si una comunitat no assisteix:

• Els acords que adopti l’òrgan, si s’aconsegueixen amb el quòrum i les majories previstes, no queden invalidats per l’absència voluntària.
• La comunitat podrà posteriorment discrepar o impugnar-los per raons de legalitat, però no pel simple fet de no haver-hi anat.

Si la delegació abandona la reunió:

• Es considera, de fet, una retirada de la participació a partir d’aquell moment, sense efectes anul·latoris sobre el que ja s’ha tractat.
• L’efecte principal és polític i simbòlic: senyal de protesta, ruptura de consens, etc.

En resum, acudir és una opció política, exercida dins d’un marc jurídic de cooperació, en què la clau no són tant “requisits” formals complexos com la designació vàlida de representants i l’aposta (o no) per influir en els acords.