El Consell General de Col·legis Oficials de Podologia ha sol·licitat a les autoritats sanitàries un compromís ferm per assegurar a tot el país una atenció integral al peu diabètic, amb l’objectiu de reduir al màxim el nombre d’amputacions.
Recorden que el peu diabètic és una complicació crònica de la diabetis mellitus, que es manifesta mitjançant lesions als peus amb risc d’evolucionar cap a infeccions, úlceres i, en els casos més greus, derivar en amputacions.
L’abordatge clínic d’aquests pacients exigeix un treball coordinat entre diferents especialistes, on la prevenció, la detecció precoç i la cirurgia adequada resulten essencials per frenar l’avanç de la malaltia i millorar la qualitat de vida de qui la pateixen.
Coincidint amb la celebració demà del Dia Mundial de la Diabetis, el professor titular de Podologia de la Universitat Complutense de Madrid, José Luis Lázaro, ha alertat que les dades són «preocupants». «Perquè entre el 25 i el 34 per cent de les persones amb diabetis tindran una úlcera al peu al llarg de la seva vida, una malaltia que exposa el pacient a la possibilitat de tenir una amputació», ha afegit.
Tal com ha assenyalat, la mortalitat als cinc anys després de l’aparició d’una úlcera se situa al voltant del 30 per cent i pot arribar al 70 per cent quan el pacient ha necessitat una amputació major. La diabetis mellitus continua essent la principal causa d’amputació no traumàtica de les extremitats inferiors.
Lázaro ha explicat que, des del Consell General de Col·legis de Podologia d’Espanya, fa anys que impulsen la creació als hospitals espanyols d’unitats multidisciplinàries de peu diabètic, en què el podòleg hi té un paper clau.
En aquesta línia, ha subratllat que el principal obstacle perquè aquestes unitats s’implantin de manera generalitzada a tot el territori és la manca de «voluntat política», si bé reconeix que un dels grans reptes és «modificar l’estructura d’un sistema sanitari públic que està molt cenyit».
Ha insistit que «el model i el tipus d’atenció que reben els pacients afectats de peu diabètic canvien i milloren molt quan les unitats multidisciplinàries integren la figura del podòleg, perquè s’ha demostrat que es redueix la taxa d’amputacions, les taxes de mortalitat, l’estada hospitalària i els costos, amb la qual cosa és un model que s’ha d’estendre al major nombre de hospitals del país», ha indicat. També ha recordat que actualment no arriben a 30 les unitats multidisciplinàries de peu diabètic que compleixen els criteris necessaris per garantir una atenció de qualitat.
El 75% dels pacients no té accés a una unitat especialitzada
La Societat Espanyola de Diabetis, de la qual forma part el professor Lázaro, va fer fa uns anys un estudi en què es va constatar que el 75 per cent dels pacients amb peu diabètic no disposa d’accés a una unitat específica de peu diabètic. Aquesta dada evidencia una absència total d’equitat en l’accés a aquest recurs, condicionada per la comunitat autònoma i el lloc de residència de la persona afectada.
L’anàlisi liderada per Lázaro distingeix tres tipus de centres que reflecteixen la diversitat en el maneig del peu diabètic entre les diferents autonomies.
En aquest context, la presidenta del Consell General de Col·legis de Podòlegs d’Espanya, Elena Carrascosa, ha assenyalat que hi ha hospitals amb Unitats de Peu Diabètic plenament especialitzades i coordinades, que integren infermeria, endocrinologia, cirurgia vascular i podologia; altres centres actuen com a pseudo unitats, amb coordinació entre aquests serveis però sense la presència del podòleg, i, per últim, hi ha hospitals que no compten amb cap unitat específica per a aquesta patologia.
L’estudi proposa avançar cap a una atenció homogènia i altament especialitzada, apostant per unitats plenament coordinades. Aquest model permetria millorar de manera notable els resultats clínics i econòmics en la cura d’aquests pacients, en reduir visites a urgències, ingressos hospitalaris, complicacions i possibles amputacions, cosa que es tradueix en un important estalvi de costos sanitaris.
Entre les conclusions, s’observa que els hospitals sense unitat de peu diabètic registren una major pressió assistencial, amb 250,2 episodis per cada 100 llits. En canvi, els centres que sí que disposen d’unitat presenten més episodis per pacient però una menor pressió hospitalària global, la qual cosa demostra que l’especialització facilita un seguiment més estret i eficient de les persones amb aquesta malaltia.