Afortunadament, l'estigma sobre la salut mental i, sobretot, envers el fet de buscar ajuda professional per tractar-la, s'ha anat dissipant i, actualment, acudir al psicòleg o al psiquiatre està relativament normalitzat. No obstant això, això no és un obstacle perquè encara hi hagi gent que, per prejudicis, qüestions econòmiques o desconeixement, tinguin dificultats per arribar a rebre aquest suport. Entre les persones grans, aquestes barreres continuen sent abundants.
Un estudi impulsat pel Observatori Social de la Fundació "la Caixa", i elaborat per investigadors de la Universitat de València i la Universitat Politècnica de València, revela que el 44,8% de les persones entre 60 i 75 anys considera difícil o molt difícil accedir als recursos de salut mental.
El treball, realitzat per Miriam Marco, del Departament de Psicologia Social de la Universitat de València, i Francisco Sánchez-Sáez, del Departament d'Estadística i Investigació Operativa Aplicades i Qualitat de la Universitat Politècnica de València, analitza les respostes d'una mostra representativa de 1.411 persones. Entre els recursos examinats figuren l'atenció psicològica i psiquiàtrica, les línies telefòniques d'ajuda i les associacions de suport.
L'edat i el gènere
La percepció de les dificultats varia segons l'edat: el 52% de les persones d'entre 60 i 64 anys considera difícil o molt difícil accedir a aquests recursos. La proporció disminueix al 42% entre qui tenen de 65 a 69 anys i al 38,7% en el grup de 70 a 75 anys.
La investigadora Miriam Marco assenyala que aquesta distància podria estar relacionada amb les expectatives d'accés o amb una major consciència de les barreres entre les persones de menor edat dins del col·lectiu estudiat.
També planteja la possibilitat que les generacions de més edat percebin d'una altra manera les seves necessitats d'atenció i menciona que el desconeixement dels recursos disponibles constitueix un altre dels resultats destacats de la investigació. El 76,1% dels enquestats afirma no conèixer cap telèfon d'ajuda en matèria de salut mental. Entre qui n'identifica algun, el més mencionat és el 112, citat pel 8,7% del total. Els segueixen els telèfons d'hospitals o centres de salut, amb un 5,2%, i el 061, amb un 2,3%. El coneixement espontani de la línia nacional d'atenció a la conducta suïcida, el 024, és encara menor: únicament el 0,4% dels participants va saber identificar-la.
Marco destaca la necessitat de millorar la difusió d'aquests recursos i apropar la informació als espais i canals que utilitza habitualment la població gran. Conèixer l'existència d'una línia d'ajuda i saber com accedir-hi constitueix un primer pas perquè pugui utilitzar-se quan sigui necessària.
De la mateixa manera, els resultats reflecteixen diferències de gènere en les actituds cap a l'atenció psicològica. Les dones presenten una major predisposició a buscar ajuda i una menor preocupació pel estigma associat a acudir als serveis de salut mental. No obstant això, també perceben menys qualitat de vida i un pitjor estat de salut que els homes.
A més del gènere, el nivell educatiu, una menor percepció de soledat social i haver rebut tractament psicològic anteriorment apareixen associats a actituds més favorables cap a la recerca d'ajuda.
La pandèmia
Estudi detecta un impacte moderat de la pandèmia en el benestar emocional, especialment entre les dones. No obstant això, quan els participants valoren com va afectar la crisi sanitària a la salut mental de les persones de la seva mateixa edat, la percepció del deteriorament és més elevada que quan evaluen la seva pròpia situació.
El 42,2% dels homes considera que la salut mental de les persones del seu grup d'edat va empitjorar a causa de la pandèmia. Entre les dones, la proporció arriba al 59,4%.
Segons Marco, aquesta desemejança indica que la percepció del deteriorament de la salut mental col·lectiva és més intensa que la valoració individual. És a dir, els participants reconeixen amb més freqüència un empitjorament entre les persones de la seva generació que en el seu propi benestar.
La investigadora conclou que reforçar l'educació i millorar la comunicació sobre els recursos disponibles resulta essencial per afavorir la recerca d'ajuda i promoure un accés equitatiu a l'atenció psicològica.