La convocatòria ha pertangut als sindicats i a les organitzacions d’habitatge. El suport de l’Executiu no permet atribuir-li la seva organització. Però sí obre un debat polític sobre l’intent d’aprofitar electoralment una protesta que interpel·la diferents administracions, inclosa la central.
Abans d’avaluar aquesta estratègia, cal separar dues qüestions: el dret dels treballadors a fer vaga i la conveniència electoral que el Govern s’identifiqui amb ella.
L’article 28.2 de la Constitució protegeix la vaga per defensar els interessos dels treballadors. La seva ubicació entre els drets fonamentals li atorga garanties reforçades, inclosa la possibilitat de recórrer en empara.
El Tribunal Constitucional va explicar en la seva sentència 11/1981 que constitueix un contrapès davant la desigualtat derivada de la dependència salarial. No és un instrument reservat a l’oposició ni necessita adreçar-se exclusivament contra el Govern.
El Executiu va arribar a l’11N després de dues crisis que havien provocat exigències de dimissió també des de la seva esquerra. Podemos va reclamar la sortida de Fernando Grande-Marlaska per Ceuta i la d’Óscar Puente després de l’accident d’Urda, abans que el ministre de Transports abandonés el càrrec. Aquelles demandes mostren que la discrepància sobre la gestió governamental travessa també l’espai al qual Sánchez pretén mobilitzar.
El risc de Pedro Sánchez no era en reconèixer el dret a la vaga. Era en identificar el seu projecte electoral amb una protesta el significat, el desenvolupament i les conseqüències de la qual no podia controlar. Els sindicats van convocar; el Govern va donar suport. Però qui han sortit a reclamar solucions no tenen per què acceptar el repartiment de responsabilitats que proposa La Moncloa.
La vaga compta amb una protecció constitucional reforçada. L’article 28.2 reconeix aquest dret per defensar els interessos dels treballadors, i el Tribunal Constitucional l’ha definit com un contrapès davant la dependència salarial. La seva finalitat no es limita a protestar contra un Govern: permet exercir pressió en defensa d’interessos laborals i socials.
Aquesta protecció no resol la qüestió política. Convertir el suport a una vaga en una aposta electoral pot ser un error no forçat si amplifica el descontentament sense augmentar la confiança en qui governa. Aquestes són les cinc vies per les quals pot esdevenir i el que ha deixat la jornada.
1. La protesta també assenyala el Govern i desgasta els agents socials
L’habitatge és una preocupació transversal. El Govern ha intentat presentar la mobilització com una resposta al bloqueig de les seves propostes, però els ciutadans poden compartir les reivindicacions i considerar insuficient la seva gestió després de vuit anys al poder.
Les competències autonòmiques no eliminen la responsabilitat política d’un executiu que té un Ministeri d’Habitatge, anuncia mesures i reclama suports per aplicar-les. En una manifestació massiva resulta difícil esperar que cada participant separi amb precisió les responsabilitats estatals, autonòmiques, municipals i parlamentàries.
Encara pitjor, la investigació sobre els efectes electorals de les vagues apunta a un risc addicional per a Sánchez: aquestes poden ajudar a atribuir responsabilitats al governant. És a dir, el risc que, en un moment determinat, les reclamacions sobre habitatge donin un tomb i es tornin contra el Govern continua sent-hi, com ja mostren les crítiques d’alguns convocants.
Hi ha un segon cost possible: la credibilitat dels interlocutors socials. Si els sindicats queden identificats com una prolongació electoral del Govern, la seva capacitat per representar treballadors amb preferències diferents pot veure’s qüestionada. Reduir les patronals al paper de representants de l’oposició produiria un deteriorament equivalent. En tots dos casos, en un context de polarització extrema, és el pitjor que pot passar quan es busca el diàlego. Encara més: en quedar dividits en bàndols, qui guanyi les eleccions pot interpretar el resultat com una autorització per desacreditar o arraconar les organitzacions identificades amb el perdedor.
Recordem que l’article 7 de la Constitució reconeix a sindicats i associacions empresarials una funció pròpia en la defensa d’interessos econòmics i socials. La seva legitimitat no depèn de coincidir amb l’Executiu ni d’enfrontar-s’hi. Aquesta és una de les bases de l’acord democràtic de la Transició. Com més se subordina aquesta funció a la disputa partidista, més gran és el risc de descrèdit.
Per tant, el problema apareix quan la campanya substitueix aquesta autonomia per una classificació entre aliats i enemics. Recordem que hi ha vida més enllà del 29N i que, en algun moment, aquestes mateixes organitzacions hauran de tornar a negociar.
El balanç del dia ha mostrat fins a quin punt els interlocutors socials interpreten de manera diferent una mateixa convocatòria. UGT i CCOO han defensat que la vaga superava les seves expectatives, tot i reconèixer un seguiment desigual entre sectors i territoris. CEOE i Cepyme, en el seu tercer comunicat, l’han qualificada de fracàs i han situat el seguiment per sota del 5% de mitjana territorial i sectorial, segons les seves pròpies dades.
Aquestes estimacions deixen una discrepància que continuarà després de l’aturada: ni tan sols hi ha acord sobre el seu abast. Aquesta discrepància no demostra per si sola una pèrdua de legitimitat dels agents socials; mostra el terreny sobre el qual pot créixer la seva utilització partidista.
2. El treballador pot sentir-se obligat a exhibir una lleialtat política
La proximitat electoral ha facilitat una interpretació divisiva: fer vaga com a senyal de suport a Sánchez; treballar com a rebuig a l’esquerra. És una lectura incorrecta, però això no impedeix que pugui instal·lar-se en una conversa laboral.
Un votant d’esquerres pot sentir que ha de triar entre exposar-se políticament o decebre el seu entorn. Un treballador conservador pot compartir les reivindicacions sobre l’habitatge i, al mateix temps, rebutjar que la seva participació es presenti com a suport al Govern.
La pressió no exigeix que algú pregunti expressament a qui es vota. Pot sorgir de les etiquetes que s’atribueixin a participar o abstenir-se. Aquesta és la hipòtesi de risc.
La mida de l’empresa importa. En una plantilla petita, cada absència és visible i existeix menys anonimat. Segons l’INE, a 1 de gener de 2025, el 95% de les empreses amb assalariats tenia menys de 20 treballadors. La protecció jurídica és essencial, però no elimina automàticament la por a una etiqueta, el cost salarial o la incomoditat davant companys i superiors.
Un Govern que denuncia l’hostilitat partidista hauria de ser especialment acurat amb aquesta exposició. La llibertat de participar ha d’anar acompanyada de la llibertat de no fer-ho sense haver de justificar una identitat política.
El que ha passat durant la jornada no permet afirmar que els treballadors hagin hagut de revelar el seu vot ni que qui ha anat a treballar rebutgi les reivindicacions. El seguiment desigual tampoc resol aquesta qüestió.
3. L’exhibició de suports pot incomodar el votant que prefereix el silenci
El vot és secret. La participació en una vaga, dins d’una empresa, pot ser visible. Confondre ambdós comportaments introdueix una exigència que no existeix davant l’urna: demostrar públicament un compromís.
Aquí entra el debat sobre el vot ocult. La recerca sobre Espanya ha documentat que la reticència a declarar una preferència electoral pot afectar electors de diferents ideologies segons el moment polític. No constitueix una reserva permanent de vots socialistes ni una garantia de remuntada. Si Sánchez confia a recuperar suports entre qui avui prefereix no identificar-se amb ell, convertir la vaga en una prova d’adhesió pot resultar contraproduent. El risc és incomodar aquest votant abans que arribi a l’urna, no que la seva participació o la seva absència permetin descobrir què votarà.
Sánchez pot haver mobilitzat els convençuts i continuar sense recuperar els distanciats. Fins i tot pot haver activat els seus adversaris si aquests han interpretat la convocatòria com una demostració de força electoral.
Com més vinculi el Govern l’èxit de la vaga amb la seva recuperació, més gran serà el cost d’un seguiment limitat. I una participació elevada tampoc no li lliurarà automàticament els vots de qui han protestat.
L’evolució elèctrica afegeix una dada concreta al balanç. A les 14.00 hores, la demanda tot just era un 0,25% inferior a la del dimarts i un 2,37% menor que la prevista per Red Eléctrica. A les 18.00, la diferència era del 2,42% respecte del dia anterior i del 3,73% enfront de la previsió sense vaga. Són lectures puntuals que mostren un impacte limitat en aquestes hores, no una mesura del percentatge de treballadors que han aturat.
Tampoc no seria exacte afirmar que la vaga no s’ha notat en el consum durant tot el dia. EFE va recollir una reducció acumulada del 7,46% fins a les 11.00 hores respecte de la previsió sense atur.
El que aquestes dades no acrediten és una paralització generalitzada del país. Tampoc no permeten convertir les manifestacions de la tarda en una previsió de vots. L’atur laboral, la capacitat d’omplir els carrers i la mobilització electoral són resultats diferents.
4. El Govern ja rep crítiques pel desordre i per la resposta policial, tant a esquerra com a dreta
La jornada ha deixat incidents que permeten observar aquesta doble exposició. RTVE ha informat de talls de carreteres i càrregues policials. L’Ertzaintza va comunicar 13 detencions fins a les 10.00 hores, un balanç parcial que no s’ha d’utilitzar per caracteritzar tota la mobilització.
A Granada, Adelante Andalucía ha denunciat l’actuació policial - "la policia del PSOE", ha dit- contra participants en un piquet, entre ells la seva diputada Inma Manzano, i ha demanat la dimissió del subdelegat del Govern. Fonts policials consultades per Europa Press sostenen que la intervenció pretenia permetre la circulació del metro. Al País Basc, han agredit dos membres de les Nuevas Generaciones del PP i tota l’esquerra ha acabat el dia denunciant la pressió policial.
La contradicció per a l’Executiu és immediata. Se’l pot acusar de afavorir una mobilització que altera l’activitat quotidiana i, simultàniament, de reprimir els qui hi participen.
Les investigacions sobre les protestes nord-americanes dels anys seixanta ajuden a entendre com pot canviar la conversa pública. Les accions pacífiques van afavorir l’atenció als drets civils; la violència iniciada per manifestants va desplaçar el debat cap a l’ordre públic. El context és diferent, però el mecanisme permetia formular un risc per al 11N.
Sánchez buscava parlar d’habitatge i salaris; els incidents han introduït la seguretat i l’actuació policial en el tancament de la jornada, i més encara en el turbulent context europeu. No cal que siguin majoritaris perquè adquireixin protagonisme informatiu, encara que la seva visibilitat tampoc no autoritza a responsabilitzar el conjunt dels vaguistes.
L’Executiu dona suport a les demandes, però conserva les seves responsabilitats de govern. No pot escollir únicament la part de la jornada que li resulti favorable electoralment.
Per la nit, després de les manifestacions, a Barcelona s’han produït llançaments de pirotècnia contra els Mossos, danys en comerços i foc a l’entorn de la plaça de Catalunya, el passeig de Gràcia i la Gran Via. al terme d’una tarda de mobilitzacions que havia transcorregut sense incidents destacables. També hi ha hagut intents de saquejos.
A Madrid, hi ha hagut càrregues policials des de les 20.47 hores i ha situat noves intervencions junt a la plaça d’Espanya a les 21.12. La cobertura del tancament de la jornada ha incorporat així els incidents i l’actuació policial juntament amb les reivindicacions sobre habitatge.
S’ha materialitzat una part del risc descrit: el Govern dona suport a la protesta mentre ha de respondre de com es gestiona l’ordre públic.
5. França adverteix del que passa quan el malestar supera la capacitat de resposta
La advertència europea més propera és a França. La seva crisi aplega diversos factors que es reforcen entre si: protestes pel cost de la vida, dificultats pressupostàries, fragmentació parlamentària i majors costos de finançament.
A França, el Govern ha de respondre a les demandes del carrer mentre intenta quadrar uns comptes que deixen poc marge. Cedir costa diners; ajustar la despesa pot alimentar les protestes. I tirar endavant un pressupost exigeix acords en un Parlament dividit. Fitch va revisar a negativa la perspectiva creditícia francesa el 30 d’octubre, assenyalant el deteriorament fiscal i els obstacles polítics per estabilitzar el deute, i el món mira amb preocupació cap a un país que es dirigeix a unes eleccions polaritzades.
El problema desborda la identitat del pròxim dirigent. Qui arribi al poder heretarà les restriccions pressupostàries i les expectatives socials, encara que hagi guanyat prometent resoldre-les. La possibilitat d’una alternança favorable a l’extrema dreta afegeix incertesa política; no equival a demostrar que hi haurà un canvi de règim. Aquest escenari pot traduir-se en més protestes, més tensió social i majors costos de finançament, amb riscos que excedeixen les fronteres franceses.
La dimensió europea és evident: França és l’única potència amb armament nuclear de la Unió Europea i, per tant, també de la zona euro. La seva estabilitat té conseqüències que excedeixen les seves fronteres.
Això no permet descriure una implosió com inevitable ni presentar Espanya com el seu següent capítol, però remoure el malestar creient que es podrà encarrilar a voluntat és una mala aposta. L’ensenyament és més concret: quan les demandes augmenten mentre s’espreme el marge per atendre-les, el malestar pot desbordar tant el Govern com els actors que intenten representar-lo. I amb unes eleccions a punt de celebrar-se, això pot convertir-se en un altre error no forçat per Pedro Sánchez i una aposta perillosa per obrir el pot de les essències, que més que mobilitzar l’esquerra, desmobilitza la majoria social. A Ferraz, Génova i Bambú esperen, a aquestes hores, els primers trackings, que estudiaran com mai en les vespres de l’inici de la campanya electoral.