Els agricultors adverteixen en la Declaració d'Estocolm que "l'agricultura europea s'acosta a un punt crític"

El proper Marc Financer Pluriennal (MFP) 2028-2034 està en negociació i encara no s'ha aprovat. A 16 d'octubre de 2026, ja existeixen la proposta legislativa de la Comissió, la posició negociadora del Parlament Europeu i acords parcials del Consell sobre diversos programes. Falta tancar l'acord sobre les xifres i el finançament, obtenir el consentiment parlamentari i adoptar els textos definitius.

En quin punt està la negociació

La Comissió va presentar el paquet inicial el 16 de juliol de 2025 i el va completar amb propostes sectorials el 3 de setembre de 2025. El seu plantejament ascendeix a gairebé 2 bilions d'euros a preus corrents, equivalents a l'1,26 % de la renda nacional bruta europea mitjana del període. És una proposta, no una dotació aprovada.

Durant 2026, el Consell ha avançat en les regles dels programes sense tancar els seus pressupostos. Al juny va acordar mandats parcials sobre els plans nacionals i regionals, el Fons de Competitivitat, Europa Global i Horitzó Europa. Aquests mandats permeten negociar amb l'Eurocambra, però les seves assignacions depenen de l'acord financer global.

El Parlament va fixar la seva posició el 28 d’abril de 2026: reclama més despesa, nous ingressos propis i protecció diferenciada per a agricultura, cohesió i pesca. També qüestiona que la nova arquitectura redueixi el paper de les regions o el control democràtic, segons Demócrata.

L'últim moviment rellevant és la proposta de compromís de la Presidència irlandesa: rebaixar aproximadament 141.000 milions respecte al plantejament inicial, al voltant del 8 %, passant d'uns 1,76 a 1,62 bilions a preus constants de 2025. No és una retallada aprovada, sinó una base negociadora per a la cimera del 15 i 16 d'octubre. Les fonts consultades no recullen encara el seu resultat final (Demócrata).

Què falta per aprovar-lo

1. Acord polític entre els Estats. Cal pactar el volum total, la distribució entre polítiques i el finançament. El Consell Europeu orienta i desbloqueja aquestes decisions, però no adopta jurídicament el Reglament del MFP.
2. Consentiment del Parlament Europeu. L'Eurocambra ha d'aprovar el text per majoria dels seus membres. No pot modificar-lo formalment mitjançant el procediment ordinari, però pot rebutjar-lo, cosa que li dóna capacitat negociadora.
3. Adopció unànime pel Consell. El Reglament s'aprova mitjançant un procediment legislatiu especial: unanimitat dels 27, prèvia aprovació parlamentària, conforme a l'article 312 del TFUE.
4. Tancament dels expedients associats. La proposta de recursos propis segueix una via separada: unanimitat del Consell, consulta al Parlament i aprovació de tots els Estats segons els seus procediments constitucionals. En paral·lel han de concloure els reglaments sectorials i l'acord interinstitucional pressupostari.

Calendari i punts crítics

L'objectiu polític és aconseguir un acord abans d'acabar 2026, deixant 2027 per completar la legislació i preparar els programes. Està anunciada una reunió extraordinària del Consell Europeu els 26 i 27 de novembre per intentar tancar els assumptes pendents.

L'aplicació prevista comença l'1 de gener de 2028. No és un calendari garantit: els principals obstacles continuen sent la unanimitat sobre les xifres, el consentiment parlamentari i les aprovacions nacionals dels nous recursos propis. A més, acordar el MFP no equival a tenir tots els programes operatius: les seves normes han d'aprovar-se per separat.

La reforma de la Política Agrària Comuna (PAC) és un procés en què intervenen diverses institucions de la Unió Europea, però la Comissió Europea té un paper especialment fort perquè posseeix el monopoli de la iniciativa legislativa en aquest àmbit i poders importants d'execució. Les seves competències deriven fonamentalment dels articles 38 a 44 del Tractat de Funcionament de la UE (TFUE), juntament amb les normes generals sobre el funcionament de les institucions.

1. Iniciativa legislativa exclusiva en la reforma de la PAC

En matèria de PAC, com en la majoria de polítiques de la UE, la Comissió Europea és l'única institució que pot proposar formalment una reforma legislativa. Això implica que:

• La Comissió elabora els paquets legislatius de reforma (reglaments bàsics de la PAC, reglaments transitoris, etc.).
• Defineix l'arquitectura general de la reforma (pilar I: pagaments directes i mercats; pilar II: desenvolupament rural; nous instruments com ecoesquemes, condicionalitat reforçada, etc.).
• Realitza avaluacions d'impacte ex ante, incloent anàlisis econòmiques, socials i mediambientals, que acompanyen les propostes.
• Llança i coordina consultes públiques i amb parts interessades (Estats membres, organitzacions agràries, ONG ambientals, indústria alimentària, etc.) abans de tancar l'esborrany legislatiu.

Ni el Consell ni el Parlament Europeu poden iniciar per si sols una reforma integral de la PAC: poden demanar a la Comissió que actuï, però el text jurídic de partida sempre és una proposta de la Comissió.

2. Paper en el procediment legislatiu ordinari

Les normes bàsiques de la PAC (reglaments que fixen el seu disseny i els seus instruments) s'aproven avui mitjançant procediment legislatiu ordinari, en què decideixen conjuntament el Parlament Europeu i el Consell. En aquest marc, la Comissió té competències clau:

• Presenta la proposta inicial de reforma (per exemple, un paquet de reglaments per a un nou període de programació).
• Durant les negociacions entre Parlament i Consell, la Comissió pot:
  • Modificar o esmenar la seva proposta per facilitar acords (per exemple, incorporant compromisos sorgits en les negociacions).
  • Actuar com a mediador tècnic i polític, oferint alternatives de redacció, aclariments jurídics i estimacions d'impacte de les esmenes.
• Si el Parlament o el Consell s'allunyen molt del plantejament inicial, la Comissió pot retirar la proposta, encara que això s'usa de forma excepcional.

Encara que la decisió final la prenen Parlament i Consell, la Comissió condiciona fortament el marc del debat, perquè controla el contingut, el moment i l'abast de la proposta inicial i les seves possibles modificacions.

3. Poders d'execució i desenvolupament de la PAC

Un cop aprovada la reforma legislativa, la Comissió conserva competències àmplies en la execució i el desenvolupament tècnic de la PAC:

• Actes delegats: el legislador (Parlament i Consell) sol facultar la Comissió per completar o modificar elements no essencials dels reglaments de base (per exemple, detalls de la condicionalitat, criteris tècnics dels ecoesquemes, definicions operatives d’“agricultor actiu”, etc.). Aquests actes estan sotmesos a control polític del Parlament i el Consell, que poden oposar-s’hi.
• Actes d'execució: la Comissió adopta normes més detallades sobre l'aplicació pràctica (formats de sol·licitud, normes de control, indicadors de rendiment, sistemes d'informació, etc.), normalment amb la participació de comitès on seuen representants dels Estats membres (procediment de comitologia).
• Aprovació i seguiment dels plans estratègics nacionals o dels programes de desenvolupament rural, en els models de PAC que utilitzen aquest enfocament:
  • Els Estats presenten els seus plans a la Comissió.
  • La Comissió avalua la seva coherència amb els objectius i requisits de la PAC i pot exigir canvis abans d'aprovar-los.
  • Supervisa la seva execució i pot exigir correccions o reprogramacions.
• Gestió financera: a través del FEAGA i el FEADER, la Comissió:
  • Reembolsa als Estats membres les despeses elegibles.
  • Realitza auditories i correccions financeres quan detecta irregularitats o deficiències en els sistemes de gestió i control nacionals.

4. Funció de vigilància i revisió

A més de proposar i executar, la Comissió té una funció contínua de vigilància i avaluació de la PAC:

• Elabora informes periòdics al Parlament i al Consell sobre l'aplicació, resultats i impactes de la PAC.
• Impulsa avaluacions externes (per exemple, sobre medi ambient, canvi climàtic, renda agrària, cohesió territorial, innovació).
• En funció d'aquests resultats, pot plantejar “revisions intermèdies” o ajustos de la legislació vigent (denominades a vegades “health check”, “mid-term review” o altres fórmules), de nou mitjançant propostes legislatives que inicien un nou cicle de codecisió.

5. Límits de les competències de la Comissió

Malgrat el seu poder, la Comissió no decideix per si sola el contingut final de la PAC. Els seus principals límits són:

• La reforma substancial exigeix sempre l'aprovació conjunta del Parlament Europeu i del Consell.
• Els actes delegats i d'execució han de respectar els límits fixats pels reglaments de base i estan sotmesos a control dels colegisladors i dels Estats membres.
• L'aplicació sobre el terreny correspon en gran mesura a les administracions nacionals i regionals, que gestionen els pagaments, controls i mesures concretes, dins del marc fixat per la Comissió i el legislador europeu.

En síntesi, la Comissió Europea és el motor jurídic i tècnic de la reforma de la PAC: dissenya la proposta, pilota les negociacions des del punt de vista tècnic, desenvolupa les normes de detall i controla la seva execució, però sempre dins d'un equilibri institucional en què Parlament i Consell tenen l'última paraula sobre les grans decisions polítiques.

La Política Agrària Comuna (PAC) és una de les polítiques més integrades de la Unió Europea, de manera que la seva modificació exigeix respectar tant els tractats com el procediment legislatiu ordinari de la UE. A grans trets, per canviar la PAC s'han de complir requisits de base jurídica, institucionals, procedimentals i materials.

1. Base jurídica i repartiment de competències

El primer requisit és que qualsevol reforma tingui suport en els Tractats de la UE, especialment en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE):

• Competència de la UE en agricultura: l'agricultura és una competència compartida entre la UE i els Estats membres, però la PAC, com a política comuna, s'adopta a nivell europeu (articles 38 a 44 TFUE).
• Base jurídica adequada: les normes que regulen els pagaments directes, l'organització comuna de mercats o el desenvolupament rural s'adopten normalment sobre la base de l'article 43 TFUE. Qualsevol reforma ha d'encaixar en aquests articles; si un canvi pretengués anar més enllà, exigiria modificar els propis Tractats, cosa que és un procés diferent i molt més complex.

2. Iniciativa de la Comissió Europea

El segon requisit és que la Comissió Europea presenti una proposta formal. Només la Comissió té la iniciativa legislativa ordinària en aquest àmbit, per la qual cosa:

• Ha d'elaborar un paquet legislatiu (reglaments, a vegades directives) que concreti com es modifica la PAC (pagaments, ecoesquemes, controls, condicionalitat, etc.).
• Abans de proposar, la Comissió sol realitzar avaluacions d'impacte, estudis i consultes públiques a agricultors, organitzacions professionals, ONG, administracions nacionals i regionals, etc. No són merament polítiques: formen part de l'estàndard exigit de bona regulació a la UE.
• En ocasions es requereix consultar prèviament altres òrgans (per exemple, el Comitè Econòmic i Social Europeu o el Comitè de les Regions), els dictàmens dels quals no són vinculants però sí preceptius per completar l'expedient.

3. Procediment legislatiu ordinari (codecissió)

La majoria dels grans canvis de la PAC s'aproven mitjançant el procediment legislatiu ordinari, que exigeix la intervenció conjunta del Parlament Europeu i del Consell:

• Parlament Europeu: examina la proposta a la comissió competent (normalment Agricultura i Desenvolupament Rural, AGRI), presenta esmenes i aprova una posició per majoria simple. El Ple del Parlament ha de votar el resultat.
• Consell de la UE: els ministres d'Agricultura dels Estats membres debaten la proposta i les seves pròpies esmenes al Consell i als seus grups de treball. Normalment es decideix per majoria qualificada, no per unanimitat (excepte supòsits molt excepcionals).
• Si Parlament i Consell coincideixen en una mateixa redacció, l'acte s'adopta. Si no, s'obre una segona lectura i, si escau, un comitè de conciliació per buscar un text de compromís. Això garanteix que cap canvi profund de la PAC s'aprovi sense acord entre Estats i eurodiputats.

4. Participació dels Estats membres i comitologia

Més enllà de la gran reforma, la PAC es modifica amb relativa freqüència mitjançant actes delegats i d'execució:

• La norma bàsica pot delegar en la Comissió la facultat d'adoptar actes delegats per completar o modificar elements no essencials (per exemple, detalls tècnics sobre requisits, llistes de pràctiques, etc.).
• Per aplicar i adaptar la PAC s'utilitzen també actes d'execució, adoptats per la Comissió amb el control de comitès on estan representats els Estats membres (mecanisme de comitologia). Sense el vot favorable suficient d'aquests comitès, la Comissió no pot avançar.
• Per tant, per a molts ajustos pràctics el requisit clau és que existeixi una habilitació clara en el reglament de base i que s'obtingui el suport dels Estats membres al comitè corresponent.

5. Respecte dels principis horitzontals i del pressupost

Qualsevol modificació de la PAC ha de ser coherent amb principis i marcs més amplis de la UE:

• Marc Financer Pluriennal (MFP): la PAC es finança amb el pressupost de la UE. No es pot augmentar la despesa més enllà dels sostres fixats en el MFP sense revisar-lo formalment, cosa que exigeix també acord del Consell i del Parlament.
• Coherència amb altres polítiques: les reformes han d'ajustar-se als objectius de la UE en matèria de clima, medi ambient, comerç, competència i ajuts d'Estat. Un canvi que contradigués aquests marcs podria ser impugnat.
• Principis generals del Dret de la UE: proporcionalitat, seguretat jurídica, igualtat de tracte entre agricultors, protecció de la confiança legítima, etc., han de respectar-se en el disseny de qualsevol modificació.

6. Transposició i aplicació pràctica

Finalment, encara que els reglaments de la PAC són directament aplicables, la seva modificació sol exigir:

• Actualitzar els plans estratègics nacionals o regionals de la PAC, que cada Estat membre ha d'aprovar i modificar conforme als nous requisits.
• Ajustar legislació i procediments nacionals (normes sobre pagaments, controls, sancions, organismes pagadors).
• Notificar a la Comissió i demostrar que el disseny intern respecta els objectius i les regles europees.

En síntesi, per modificar la PAC no n'hi ha prou amb una decisió política aïllada: es requereix una proposta formal de la Comissió recolzada en els Tractats, l'aprovació conjunta del Parlament i del Consell (excepte ajustos delegats ben habilitats), el respecte al pressupost de la UE i a les polítiques transversals, i la seva posterior adaptació a cada Estat membre.