Fa gairebé un any vaig escriure sobre el que llavors considerava un preocupant retrocés d'Europa: el trànsit d'una Unió Europea que aspirava a convertir-se en un actor global autònom a una Europa cada cop més dependent dels Estats Units. No es tractava de qüestionar l'aliança transatlàntica, ni molt menys de defensar una Europa enfrontada a Washington. Era alguna cosa força més senzilla: advertir que una aliança entre iguals deixa de ser-ho quan un dels socis accepta sistemàticament les condicions de l'altre per por a les conseqüències de dir que no.
llavors podia semblar una exageració. Un any després, la qüestió torna a estar sobre la taula. I aquesta vegada hi ha un exemple especialment incòmode per Europa: Canadà.
El Govern de Mark Carney acaba de rebutjar un acord amb els Estats Units que considerava perjudicial per als interessos canadencs. Les negociacions han fracassat i Washington ha imposat nous aranzels del 50 per cent sobre determinats productes canadencs. Ottawa ha anunciat que respondrà amb mesures equivalents. No perquè Canadà cregui que una guerra comercial sigui desitjable ni perquè pensi que enfrontar-se als Estats Units no tindrà conseqüències sinó precisament perquè sap que les tindrà.
Aquí hi ha la qüestió. Canadà depèn moltíssim més dels Estats Units que la Unió Europea. La seva economia està extraordinàriament integrada amb la nord-americana i una proporció molt més gran de les seves exportacions té com a destí els Estats Units. Si algú té raons per pensar-s'ho dues vegades abans d'enfrontar-se a Trump, és Canadà, i tanmateix Carney ha decidit que hi ha determinats interessos que justifiquen assumir un cost econòmic.
El mirall d'Europa
La comparació amb Europa resulta inevitable. Fa un any, Donald Trump i Ursula von der Leyen van assolir a Turnberry, Escòcia, un acord que posteriorment va quedar plasmat en la declaració conjunta d'agost de 2025. Des de l'1 de juliol d'aquest any l'acord està formalment en vigor. Per a la majoria de les exportacions europees als Estats Units es va establir un sostre aranzelari del 15 per cent, mentre que la Unió Europea va eliminar els aranzels sobre els productes industrials nord-americans i va obrir un major accés a determinats productes agroalimentaris.
La Comissió Europea va presentar l'acord com un instrument d'estabilitat i previsibilitat. Seria absurd negar que evitar una escalada aranzelària té avantatges: una guerra comercial entre les dues majors economies de l'espai occidental tindria costos importants per a empreses, treballadors i consumidors europeus. Però una cosa és evitar una guerra comercial i una altra molt distinta acceptar que la relació transatlàntica funcioni permanentment segons una lògica en què Washington pressiona i Europa s'adapta.
Perquè el problema no és només el 15 per cent. És el que aquest 15 per cent representa.
L'acord europeu s'ha assolit després d'una pressió nord-americana extraordinàriament intensa i en un context en què Europa necessitava mantenir intacta la relació amb Washington per raons econòmiques, energètiques i, sobretot, de seguretat. La Unió va obtenir estabilitat, sí, però també va fer importants concessions. I segueix pendent, entre altres qüestions, la situació de sectors com l'acer i l'alumini, sotmesos a aranzels nord-americans del 50 per cent, mentre Brussel·les manté suspeses les seves pròpies mesures de represàlia.
Cedir davant Trump no ha servit per acabar amb les pressions de Trump. Al contrari: les amenaces han continuat, les exigències també i la lògica de la relació no ha canviat: Washington pressiona i Europa busca la manera d'acomodarse.
Una potència incontestada
La pregunta, per tant, no és si Europa va haver de provocar una guerra comercial. La pregunta és una altra: ¿està utilitzant tot el seu poder negociador o ha acceptat massa aviat que resistir no val la pena?
La resposta exigeix reconèixer primer una realitat incòmoda: Europa té poder, però també té debilitats. La Unió Europea no és la potència econòmica incontestada que alguns discursos semblen descriure. Té problemes molt greus: desindustrialització, falta d'inversió, dependència tecnològica en sectors estratègics, envelliment demogràfic, endeutament elevat en diversos Estats membres i una capacitat militar encara insuficient. La guerra d'Ucraïna ha posat a més de manifest fins a quin punt Europa continua depenent dels Estats Units per determinats elements essencials de la seva seguretat.
Però reconèixer aquestes debilitats no significa negar les fortaleses europees. La Unió continua sent un dels majors mercats del món. Posseeix una capacitat reguladora que afecta a empreses de tot el planeta. Disposa d'indústries fonamentals en sectors estratègics, una moneda de dimensió internacional, una enorme capacitat comercial i financera i un mercat de més de 400 milions de consumidors. I, sobretot, té alguna cosa que Canadà no té en la mateixa mesura: la possibilitat d'utilitzar col·lectivament un poder econòmic de dimensions continentals.
El problema és que disposar de poder i estar disposat a utilitzar-lo no són la mateixa cosa. Tampoc es tracta d'imaginar que Europa pot enfrontar-se als Estats Units sense pagar cap preu. Dir que no té un cost seria ingenu. Per Europa significaria assumir possibles represàlies comercials, dificultats per a determinades empreses exportadores, majors costos per a consumidors i sectors industrials i, en el terreny estratègic, una relació més complicada amb el principal garant de la seva seguretat.
Però precisament per això la qüestió s'ha de plantejar en termes polítics i no sentimentals. La prudència consisteix a acceptar un cost quan fer-ho protegeix un interès major; la docilitat en acceptar la imposició perquè tenim por del cost de resistir. Europa porta massa temps confonent ambdues coses.
El cost del portazo
Canadà està demostrant ara que dir que no tampoc és gratis. Carney no ha promès als canadencs que enfrontar-se als Estats Units serà indolore. Al contrari: ha advertit dels costos i ha preparat mesures per protegir els sectors afectats. Però ha plantejat una idea elemental: preservar la independència i la capacitat de decidir sobre el propi futur pot justificar assumir un cost econòmic, perquè l'alternativa -acceptar determinades imposicions- pot ser encara més perjudicial a llarg termini.
Canadà tampoc pretén viure al marge dels Estats Units. Està intentant reduir la seva dependència, buscar nous mercats i reforçar la seva pròpia capacitat econòmica. No està trencant amb Washington. Està intentant que la seva relació amb Washington no determini per si sola els límits de la seva política econòmica.
I aquesta és potser la principal lliçó que Europa hauria d'extreure. No es tracta de trencar amb els Estats Units, seria absurd. Washington és un aliat indispensable i una economia fonamental per Europa. Tampoc es tracta de respondre automàticament a cada aranzel amb un altre aranzel, ni de convertir cada provocació o imposició en una successió de gestos d'orgull nacional. Es tracta d'alguna cosa força més seriosa: mantenir amb fermesa els nostres interessos i, sobretot, reduir les dependències que limiten la nostra capacitat de decisió.
Europa necessita més indústria, més inversió, més tecnologia pròpia i més capacitat de defensa. Necessita diversificar els seus mercats i les seves fonts d'energia. Necessita utilitzar amb més determinació els seus instruments comercials quan els seus interessos essencials estiguin en joc. I necessita establir de manera anticipada quines concessions està disposada a acceptar i quines no. Això és autonomia estratègica.
Durant anys vam parlar d'ella com si fos un concepte acadèmic. La Unió Europea va arribar a definir-la com la capacitat de cooperar amb els nostres socis quan fos possible i actuar autònomament quan fos necessari. Era una idea sensata: no trencar amb els Estats Units, sinó deixar de dependre dels Estats Units. Però què credibilitat té aquesta autonomia si davant de cada pressió de Washington la resposta europea consisteix a buscar la fórmula menys incòmoda per acceptar?
Part de la resposta està, sens dubte, en les nostres pròpies debilitats institucionals. La Unió no és un Estat i necessita conciliar els interessos de vint-i-set governs. Part també està en la por: la guerra d'Ucraïna ha reforçat la dependència militar respecte dels Estats Units. I part procedeix d'una concepció del poder que Europa no sembla haver actualitzat.
Durant dècades ens vam acostumar a pensar que les regles, les institucions, el dret i el consens n'eren suficients per ordenar el món. Era una magnífica idea mentre els altres estiguessin disposats a jugar amb les mateixes regles.
Però el món ha canviat. Els Estats Units utilitzen cada vegada més el seu poder econòmic com a instrument de pressió. La Xina combina comerç, tecnologia, indústria i poder polític. Altres potències utilitzen recursos energètics, mercats i posicions estratègiques per defensar els seus interessos. I Europa continua parlant massa vegades com si estiguéssim encara en aquell món en què l'interès comú havia de prevaler sobre la lògica del poder.
La capacitat de decidir
No es tracta de convertir Europa en una altra Xina o en uns altres Estats Units. Es tracta simplement que deixi de ser una de les poques grans potències que semblen avergonyir-se d'exercir com a tals.
Per això el cas canadenc resulta tan important, no perquè Canadà sigui més poderós que Europa -no ho és-, ni perquè la seva economia estigui en millors condicions per suportar una guerra comercial, ni tampoc perquè enfrontar-se als Estats Units sigui sempre la resposta correcta. Evidentment, no.
És important perquè ha entès alguna cosa elemental: una potència no es defineix únicament pels recursos que posseeix, sinó també per les línies que està disposada a defensar i pel preu que accepta pagar per defensar-les.
Europa no necessita imitar Canadà en tot. Necessita recuperar la capacitat de dir que no quan els seus interessos fonamentals ho exigeixin. Però, per a això no n'hi ha prou amb aprovar nous documents sobre autonomia estratègica, sobirania econòmica o independència tecnològica. Cal construir les capacitats que permetin fer-los realitat. Cal invertir, produir, innovar, diversificar i defensar-se. I, quan arribi la pròxima pressió, utilitzar el poder econòmic europeu en lloc de limitar-se a lamentar que altres ho utilitzin contra nosaltres.
L'acord amb els Estats Units no ha de ser desfet. Però tampoc ha de convertir-se en el principi d'una política permanent de concessions. Un acord serveix per estabilitzar una relació; no per renunciar a la capacitat de negociar la següent.
Perquè aquest és, en últim terme, el veritable problema europeu. No que els Estats Units sigui poderós. No que Trump pressioni. No que dir que no tingui conseqüències. El problema és que Europa corre el risc d'haver oblidat que també pot dir que no. Canadà acaba de recordar-se'n.